Ètica i responsabilitat

En un moment que la “classe” política està totalment desprestigiada, cosa que s’ha guanyat a pols per haver-se dedicat més a mirar-se el propi melic que a pensar en els problemes dels ciutadans, que en són molts, el Partit Popular de casa nostra torna de manera conscient i premeditada,  no sé si amb nocturnitat, però sí amb traïdoria, a practicar la política més miserable i carronyera que s’ha fet en aquest país. Presenta, en benefici propi, una proposició no de llei pel tema d’una llengua maltractada que, si poguera, eliminaria del mapa, perquè pensa  ─però s’equivoca─ que podrà amagar, amb una esquitxada de fum i de fem, tota la seua corrupció, incompetència i incapacitat i guanyar un grapat de vots. La proposició, que diu que el valencià ve de l’ibèric, no només és èticament reprovable ─la majoria dels diputats populars són conscients de l’aberració que fan─, sinó que també s’oblida dels estudis científics de les universitats i vulnera la legalitat vigent: l’estatut d’autonomia i una col·lecció de sentències de tribunals de justícia. La pregunta és clara: no serà també això una forma més de corrupció? No hi ha cap organisme que obligue a acatar les lleis, les sentències judicials, a un Govern autonòmic? Però no s’acaba ací la irresponsabilitat d’aquesta classe de gent. Fa molts anys, en aquest país, s’orquestrà una campanya similar que incità uns fanàtics ─per dir-ho de manera suau─ a posar unes bombes que atemptaren contra la vida de persones digníssimes que l’únic mal que havien fet era aportar el seu treball, les seues investigacions i les seues conviccions sobre la història i la cultura d’aquesta terra. No ha aparegut encara cap document ni cap treball seriós que estigura a l’alçada per a rebatre aquestes investigacions. El que sí que van aconseguir, però, els propulsors de les campanyes anticatalanistes, va ser fomentar el fanatisme intransigent que, convertit en odi, impulsà la violència. D’això se n’ha parlat molt, se n’ha teoritzat i s’ha intentat definir com autoria intel·lectual. Si amb les mentides i les proposicions de llei deliberadament corruptes ─que no actuen amb justícia ni amb legalitat─ torna a créixer l’odi i la violència, que encara no ha desaparegut del tot, qui en serà el culpable? A qui ens podrem dirigir perquè, per una vegada, paguen els irresponsables els seus pecats.

Levante, 24 de juny de 2013

Com si ploguera

Tenen més raó que un sant els qui pensen que els socialistes estan desapareguts, absents i reprimits en un amagatall segur. Esperant que passe alguna cosa sense haver de prendre cap iniciativa. Passen de tot. Fins i tot emmudeixen quan els bombardegen l’essència, el concepte original, d’una de les seues creacions més emblemàtiques en matèria cultural. Parle de l’assalt intervencionista a l’IVAM. Com si ploguera! L’IVAM es va crear en un moment en què els socialistes volien exercir el paper d’un partit d’esquerra: dirigir la societat, fer d’avantguarda i assenyalar el camí. I es van fer moltes coses, algunes més bé i altres més malament, però hi havia una direcció. Ara no tenen cap iniciativa i tampoc no saben què fer de les propostes dels altres. I s’abstenen en una proposta d’Esquerra Unida, en les Corts Valencianes, en què s’insta al Govern a convocar un referèndum perquè els ciutadans decidisquen entre monarquia i república. Diuen que no és el moment d’obrir aquest debat, sinó de reforçar les institucions. No van veure el moment d’encetar el meló durant la transició de la qual encara són esclaus, i tampoc no el veuen ara que totes les institucions pateixen la mateixa crisi de credibilitat democràtica. Es pot parlar d’acabar amb tot: amb les autonomies, amb les diputacions... Es pot desmantellar l’estat del benestar, es pot qüestionar el funcionament dels partits polítics, però no és el moment de parlar de la monarquia. Em fa riure Rubio ─que tampoc troba mai el moment de dirigir-se als mortals en la llengua de la terra─ quan diu que el tema no és república o monarquia, sinó més democràcia i millor democràcia. Diu que ningú no dubta que Gran Bretanya és un dels millors exemples de democràcia a Europa. O siga que segons Rubio podem comparar Gran Bretanya a Espanya en el tema de la monarquia, però no en el del dret a decidir de les seues nacions: Escòcia no té res a veure amb les nacionalitats espanyoles. El socialistes han renunciat a dirigir la societat i no saben, no tenen criteri, en el tema de la monarquia o la república. Si ells s’abstenen, si no saben què volen, què podem fer nosaltres pobres mortals? Tampoc no volen que ho votem en un referèndum. De quina qualitat democràtica parla Rubio? Ni dirigeixen ells, ni volen que decidim nosaltres.  A què es dediquen els socialistes? A reprimir-se i abstindre’s, com si estigueren en quaresma. Que estiguen alerta que els pot passar, ja els passa, com al personatge de Jaume Roig en l’Spill: “L’hom qui s’absté d’axò en quaresma, a cinquagesma cornut es troba”.

Levante, 17 de juny de 2013

És trist equivocar-se

Intente desconnectar de les coses serioses de la vida i em pose els auriculars de la ràdio per entrar a un programa esportiu i sentir què diu Neymar en l’idioma de la terra: “Bona tarda a tothom. Estic molt feliç i emocionat de ser jugador del Barça i haver realitzat el meu somni. Moltes gràcies i que Déu ens beneeixi. Visca el Barça!”. Com que amb el mòbil pots fer de tot,  busque  per la xarxa i em trobe que té una professora de català, Bel Juvinyà, que és coordinadora de l’empresa AB Relocation Solution, una companyia que es dedica a facilitar els processos d’adaptació de treballadors de països estrangers. I veig declaracions de la professora en què felicita el jugador pel discurs durant la seua presentació al Camp Nou, després de només quatre hores de classe. “Neymar és un alumne molt aplicat, hem tingut poc temps, però ha tingut una pronunciació molt bona i ho ha fet molt bé”. Tot això mentre continue escoltant la ràdio i, com tots els dies, a les dotze de la nit, connecten amb Antoni Bassas que fa de corresponsal a Washington. M’agrada sentir-lo, però aquella nit em desbarata la vetlada. Bona nit! Com estàs?, li pregunta el Pere Escobar, com cada dia. Bassas, contesta alguna cosa així com: Estic una mica enfadat, perquè acabe de llegir un informe del Fons Monetari Internacional i no sé si aplaudir-los la sinceritat o denunciar-los la seua incapacitat. L’informe, al qual ha accedit el Wall Street Journal, explica que les propostes d’austeritat han enfonsat l’economia grega, que no havien mesurat bé les conseqüències. Es tracta d’un error que ha portat el país a una depressió més profunda. I intervenen els tertulians: “Els que han fet aquests plans haurien d’estar deportats!” “Imagina com et pots sentir, si tens passaport grec”. “Ha costat morts... I a Grècia, bressol de la democràcia, han fet créixer un partit filonazi que veurem què passa...” “S’ho replantejaran? O d’ací a dos o tres anys diran el mateix d’Espanya?”. “Aquest error és imperdonable perquè ara no pots tornar a la casella de sortida i començar de nou...” Cadascú deia la seua fins que el conductor del programa se n’adona i diu, com si haguera vist la llum: “Alto! Fem un programa d’esports, no?” “Sí que ens ha portat la tristesa...” Ells tornen als esports, però jo no puc deixar de pensar que la vida està plena d’equivocacions i no podem repetir la jugada. Crec que va ser Jaume Cabré qui va escriure: “És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se’n sense remei, és espantós”.

Levante, 10 de juny de 2013

Com que m’encanten els mítings i els sermons, no va ser una casualitat estranya de la vida que l’altre dia escoltara una homilia del Papa Francesc en què afirmava que fins i tot els ateus poden ser bones persones. El pontífex va demanar que totes les persones “bones” treballen juntes per a la humanitat independentment de la seua religió o si són ateus. El que em va sorprendre de manera molt grata, però, va ser quan digué: “Déu ha perdonat tothom amb la sang de Crist, inclosos els ateus”. Van ser unes paraules que em van reconfortar, perquè les vaig interpretar de la manera que més em convenia: “Com que sóc bona persona, tinc assegurada una cadira en el cel i no em passarà com al pobre Virgili que, malgrat haver estat un fidel guia de Dant en el tercets encadenats hendecasíl·labs del llarg camí de l’infern i el purgatori, tenia la porta tancada del cel, pel simple fet de no ser cristià. No podia ser-ho, perquè va viure abans de Crist. L’alegria, però, em va durar molt poc, perquè el Vaticà li ha esmenat la plana al Papa i ha intervingut per a dir que els ateus no aniran al cel, sinó a l’infern. El Papa no havia afirmat en cap moment que els ateus anirien al cel, però havia assegurat que, si eren bons, serien perdonats. I jo vaig pensar, com molts, que em podia estalviar la condemna, perquè, si Déu em perdona, puc anar al cel, o no? No! Han dit els desbaratadors de festes de sempre. Ha aparegut un portaveu del Vaticà, Rosica, que ha matisat les paraules pronunciades pel Papa en el seu sermó. No hi ha prou en ser bo per anar al cel. Tot aquell que coneixent l’Església fundada per Crist i necessària per la salvació la rebutgen, no podran creuar les portes del Paradís o, el que és el mateix, obren les de l’infern. I em va caure el món damunt, perquè les meues il·lusions i esperances van desaparéixer com una ratlla de fum. No podia entendre com el Papa, que jo em pensava que era infal·lible i que tenia línia directa amb Déu, manara menys que la caverna del Vaticà. Tan de bo haguera fet cas al meu pare que em deia: “Entre creure i no creure no paga la pena no creure, per si de cas”.  Ara, em diu el meu filòsof de capçalera que això ja ho va escriure Pascal, però tant se me’n dóna de qui és la maleïda frase, perquè m’ha fet veure la llum. Ara entenc Rita, Camps, Cotino, González Pons i tota aquesta gent. Ho tenen molt clar: fan i diuen el que els dóna la gana i, després, es confessen i en pau: al cel. Només cal ser creients i que els agafen confessats.

Levante, 3 de juny de 2013

Enric Lluch

Cada any, pels volts de sant Blai, em reunisc amb Enric Lluch en la Trobada d’escriptors de la Ribera que ja s’ha convertit en un moment d’encontre sòlit i agradable per a un bon grapat d’amics que tenim el vici de la ploma. Enric, però, en té molta més de ploma, perquè sempre ens guanya per golejada en el nombre de publicacions i premis. Ell volia ser torero, però, com els bous són molt grans i porten banyes, ha preferit convertir-se en un escriptor  que no para. Encara que s’ha dedicat sobretot a la narrativa infantil i juvenil, no ha oblidat la narrativa per adults, la investigació històrica i l’elaboració de material didàctic per a l’escola. Amb més d’un centenar de llibres i amb nombrosos premis que reconeixen la seua tasca, continua explicant les seues històries que diu que se li mostren tan esquives i difícils de conduir com els millors bous.  No se li deuen mostrar tan esquives quan algunes d’elles les podem trobar traduïdes a l’anglés, al francés, a l’alemany, al xinés, al japonés i a totes les llengües del l’Estat. Encara com no va complir el seu somni de ser torero, perquè segur que m’haguera perdut totes les cigarretes fumades en unes converses tan cordials com agradables. No vaig a citar cap dels seus llibres ni els premis que ha guanyat, perquè ara ja tenim el Google que és una eina molt útil per a buscar aquestes coses, sobretot, per als que comencem ja anar curts de memòria. Però sí que us diré que tots els llibres que he llegit d’Enric em sonen com un cant a la vida en què l’amistat i l’esperança són uns ingredients imprescindibles. Els xiquets de la gorra en què acaba de guanyar el Premi Carmesina conta la història d’uns xiquets que per la seua malaltia han de viure de manera permanent en un hospital. I ens mostra les vides d’aquests xiquets que, malgrat el seu estat, són capaços d’animar els malalts majors. Lluita, vida i esperança trobareu en els llibres d’Enric. Una lliçó de vida que l’autor sap impartir com a bon mestre que ha estat i que encara és. Enric, però, és sobretot escriptor: “En fi, considerant la meua anatomia (més o menys encongida) i les meues aptituds naturals, lector impenitent i fins i tot compulsiu, poques coses més podia haver sigut. I amb aquest lleuger bagatge em trobe tan a gust que molt poques vegades trobe a faltar la meua primera vocació. A fi de comptes, els llapis i els bolígrafs acaben en punta, com els estocs i les banyes”

Levante, 27 de maig de 2013

Tornem al país

                                          Lluís Valcàrcel

No cal estar a la defensiva, ni enfadats dels nous atacs del personal aquest que ocupa democràticament la nostra Generalitat. Tampoc no cal fer-nos un fart de riure o de plorar. Millor es castigar-los amb el fuet de la indiferència i fer-los el mateix cas que se li fa a un  cabàs de mentides. O, si voleu, encara que no fa cap falta, els podem recitar, com ha fet Màrius Serra en el seu Facebook, el Subjuntiu imperfet del verb pair, perquè el diputat Rafael Maluenda païsca la pastilleta que s’hagué de prendre en veure el pròleg del Molt Honorable a una exposició catalanista. Així, que li direm, en oriental (que no sap què és ): Jo país, tu païssis, ell país, nosaltres paíssim, vosaltres paíssiu, ells païssin. Deixem-los que desvarien i guerregen entre ells i que pugen a la tribuna encesos en flames per retornar a un passat de batallates. Haurien de saber, però, que ara no estan en l’oposició volent derrocar un govern pusil·lànime. Ara volen prohibir l’ús de l’única manera decent d’anomenar aquest país per amagar tots els fracassos d’un Govern inútil contra la crisi i la corrupció. Segur que, quan vagen al cel o a l’infern, els castigaran a anar eternament darrere d’una blavera sofrint les picades de les mosques, els tàvecs, les vespes i els mosquits, com els va passar als personatges panxacontents de la Divina Comèdia. Dic panxacontents, perquè aquesta gent no es creu cap bandera, ni cap país, ni regne, ni comunitat. No saben ni què vol dir la parauleta “comunitat” que han imposat. Només heu d’obrir el diccionari català-valencià-balear i se n’adonareu. 1. Qualitat de comú. Honren lur ànima com li fan... amar comunitat dels béns temporals e menyspreen les riquees apropiades, Llull. 2. La major part, la part més comuna o general. No ha aquelles grans riqueses de moneda de certs homens senyalats..., mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, Muntaner. 3. Reunió dels que viuen en comú. En presència e en comunitat de tantes gents, Llull. D’aquesta tercera accepció podem trobar: a) Conjunt dels habitants d’un país o d’una ciutat. Tota la comonitat del regne, Desclot. b) Reunió de religiosos que viuen plegats sota una regla comuna. Encara que s’appellauen canonges, seguien la regla de mossènyer sanct Benet e viuien en comunitat dins claustre, Boades. Nosaltres, com que som lliures, farem servir la terminologia de Jaume Roig que no poden prohibir: “És a mi molt necessari cuytadament tornar-me’n en mon país”. Sí, xiquets i xiquetes, sí, haurem de tornar al país.

Levante, 20 de maig de 2013

La trampa del desig

Daniel, un dels protagonistes de la novel·la La trampa del desig d’Urbà Lozano, era fill de qui era en un poble de la Ribera Baixa i li tocava deixar-se portar, casar-se amb qui li deien i seguir arreplegant tronquets per a fer, amb paciència, gota a gota, més pessiguets per a la seua família. No va voler fer cas, però, del passatge masclista de Lo Crestià d’Eiximenis: “Per amor de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres, en tant que gran part de quants mals són hui en lo món han aüt començament d’aquesta mala raïl”. Va preferir deixar-se seduir pels camins fàcils dels anys daurats del partit del puny i la rosa i li agradà més el consell de Curial, el meu cavaller preferit: “Bé he oït dir que amor és alguna cosa, emperò jo no veig que sia res sinó furor encesa e passió agradable”. I va caure en el parany, en la trampa del desig. I li va passar, com els passa als bons xics, que va reaccionar quan rebé les bufetades. Bona història, bones històries les que conta Urbà Lozano en la seua novel·la. Llegiu-la, perquè comprovareu que per a ser cosmopolita no fa falta eixir de casa. Té raó Urbà: “Si vols ser cosmopolita has de saber saludar els veïns”. Coneixereu Misarda, una xica bosniana, que ha patit una experiència que paga la pena saber només a través de les novel·les i que la casualitat va voler que es trobara amb Daniel en un embús. “Fortuna qui me ha estada longament enemiga” que va dir Gentil, un personatge de Llull, i que perfectament haguera pogut dir Daniel. L’estranyesa i la necessitat mútua marcarà una relació que els obrirà una engruna d’esperança com a bons supervivents que són. Trobaran un camí on sembla que l’amor no es farà en forma de sospites, de fantasies mudables, de desigs impossibles... I que, un cop sadollats, es canvie en odi, com deia un personatge de Carner. No trobareu, però, aquesta única historia en la novel·la, compartireu les vides d’altres personatges interessants que us transportaran a la Guerra Civil, a l’amarga postguerra... Vides que s’entrecreuen per a formar una única història, una novel·la, que intenta demostrar que el desig, malgrat les trampes i els paranys, ens empenta a viure. Té raó Curial: “Furor encesa e passió agradable”. I de la prosa? Mireu que diuen: “prosa poderosa, farcida d’expressions populars, que desvelen els anhels més profunds que tots servem en el nostre interior”.

Levante, 13 de maig de 2013