Diu la llegenda que Josep Gregori, que era un mestre d’una escola de la Ribera del Xúquer, va vendre un camp per deixar l’escola i dedicar-se a l’edició de llibres en valencià. Poca broma perquè, des de molt jove, ja havia aconseguit la màxima aspiració dels nostres pares: que fórem funcionaris i no haguérem de passar les penalitats de la seua generació que havia viscut una molt dura postguerra. Gregori, però, no es va conformar amb aquella seguretat i va voler arriscar-se en una empresa cultural que, a banda de respondre a un desig personal d’un jove que també volia ser escriptor, era també una necessitat per al nostre país. Un país que vivia una transició cap a la democràcia molt difícil en què, els de sempre, corromperen el llenguatge i posaren tots els obstacles que saberen i més per impedir que una llengua, que per primera vegada en la nostra història s’ensenyava a tots els nostres xiquets i xiquetes, fóra d’ús normal en l’àmbit de l’ensenyament i en els altres àmbits formals d’on havia estat relegada “por justo derecho de conquista”.
Ara fa trenta anys que Gregori va publicar el seu primer llibre, L’últim roder de Josep Franco, en què començà a dotar la comunitat educativa d’eines fonamentals per ensenyar una llengua que volia ser normal. Calia lectures de tots els gèneres per a totes les edats i Bromera va saber construir, pas a pas, un bon catàleg de llibres útils i necessaris per a la tasca de recuperació lingüística que s’havia encetat al País Valencià. Més de cinquanta col·leccions, vora tres mil títols i gairebé vuit milions d’exemplars venuts. I prop de set-cents autors: els nostres clàssics, autors actuals de tot el domini lingüístic i autors reconeguts de tot el món com correspon a una editorial que no es conforma en ser només un referent de l’ensenyament, sinó que vol publicar llibres de qualitat per a totes les edats obrint-se i obrint-nos al món.
Trenta anys que cal celebrar amb Bromera perquè hem d’agrair el treball d’una llista de gent molt llarga. Una llista que Gregori no vol fer per por de deixar-se algun nom. Jo, però, m’atreviré a citar tres noms imprescindibles en la història de l’editorial. Un és l’incansable Voro Bataller que que ha estat durant molt de temps un personatge imprescindible en la casa. El segon és Josep Antoni Fluixà que encara continua en la direcció de la Fundació per a la lectura. Finalment, no ens podem oblidar d’Enric Solbes que ha estat durant molts anys la imatge gràfica de la casa.
Esperem que d’ací trenta-anys estiga en condicions d’enviar-nos un taxi o una ambulància per poder assistir a les celebracions del seixanta aniversari dels nous èxits de Bromera. Millor, però, si ho fa als cinquanta.
Levante, 15 de febrer de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada