Ningú no ens espera

Bon títol per a un llibre de columnes periodístiques: Ningú no ens espera (Edicions del periscopi). Llibre de paraules i dibuixos amb una molt presentable edició que ens ofereix un Manuel Baixauli que no defrauda. Ja ho vaig escriure una vegada: “Amb Baixauli no lliges literatura, la vius.” De la vida fa literatura no admetent cap restricció en la tria artística de temes, a la manera de Charles Baudelaire que imposà la modernitat: “L’empaperat d’un mur que vam veure durant la infància, un arbre a l’hora baixa, el vol d’un ocell, aquell rostre que el va sorprendre al tramvia, poden ser més importants que els grans fets del món”.

Els grans fets del món no són imprescindibles per a la seua literatura, no els veu necessaris encara que ell escriu en la premsa. Una premsa que diu que no llig: “si compre un diari em dura, pel cap baix, una setmana”. La vida, però, és plena de paradoxes: “Qui m’ho hauria dit, que escriuria columnes en un diari! Aventura no buscada, que m’ha succeït. Afortunadament”. Columnes il·lustrades amb els seus propis dibuixos o, a l’inrevés, dibuixos il·lustrats amb els seus propis textos. Columnes fetes com ho fa tot: amb treball meticulós fent cas a Camús: “Allò que s’escriu sense esforç, generalment s’escriu sense plaer”. O a Faulkner: “Qui no ho dóna tot, no ho obté tot”. I Baixauli ho dóna tot, s’aplica i fa servir la paperera com a primer utensili del bon escriptor. I el resultat? En aquest cas un bon recull de columnes en què es riu o cabreja dels temes que tracta. És fàcil recórrer a la idea de dietari. Un dietari en què reflexiona sobre la literatura, els escriptors, el cinema i sobre l’art en general.

El veureu definir-se com a elitista, com a partidari de les coses breus i tenses, com a viatger de viatges indescriptibles, com habitant d’un taller que és extensió de la seua personalitat, com a citador de Leopardi: “Les persones no són ridícules més que quan volen paréixer o ser el que no són”. Però també ens conta què pensa dels premis literaris, de la lectura ideal, de la novel·la menys kafkiana de Kafka, de la veritat, d’un text salvatge, del postpart, del soterrani, de la paraula proscrita, de la vida de qualsevol, de la teoria del paraigua, d’un article obsolet, del present, de l’aigua dels oblidats, d’un refugi, del gelat de regalíssia...

Levante, 8 de febrer de 2016