Presoner

Una foto de la masmorra del Castello Estense, on Lucrècia de Borja va viure en casar-se en terceres núpcies amb Alfons I d'Este. En el grafit he pogut llegir «Io sono il sfortunato Marcono Forno Guerso privo de la sua libertà…» sembla que de 1591.

Potser haurem de tornar a posar imaginació com van fer els nostres artistes i intel·lectuals en els dies de lluita antifranquista. Si torna a venir la censura i no podem dir les coses pel seu nom, les haurem de tornar a dir amb ingeni o en forma de metàfora. Recorde que no fa massa temps, en la llarga etapa del PP en el nostre govern, es volia censurar que en els llibres de text apareguera el terme País Valencià i es va aconseguir que moltes editorials renunciaren a posar-lo perquè els autors dels llibres no van saber fer com un grup de la nova cançó de Sueca, Els  sols, que amb el nom de Pasqual Valerià es referia al nom del país. Era impressionant, en les actuacions en directe, sentir-los dir “i li deien Pasqual Valerià”, però, a la tercera vegada, feien alçar el públic de les cadires quan no podien evitar dir: “i li deien País Valencià”. 

O el nostre Raimon que torna a estar de moda amb la seua cançó el El presoner que el franquisme no podia o no sabia censurar, perquè era un poema de Jordi de Sant Jordi del segle XV. Jordi de Sant Jordi va participar en les campanyes expansionistes de la Corona d’Aragó  per la Mediterrània i sempre va gaudir de la protecció del rei Alfons el Magnànim. En una d’aquelles campanyes, en 1423, va ser fet presoner per Francesc Sforza a la ciutat de Nàpols. Sembla que va escriure des de la presó la seua composició coneguda com Presoner en què ens conta que està sense amics, sense béns i sense senyor, en estrany lloc... , amb la voluntat i el pensament captius. Però el que feia el poema actual en plena dictadura era que el poeta deia que estava pres no per fer res malament, sinó pern complir amb el seu deure: “Fortuna vei que ha mostrat son voler, sus mé, volent que en tal punt vengut sia; però no em cur, pus hai fait mon dever ab tots los bons que em trob en companyia.” Evidentment, el poema era escoltat com a reivindicació de la llibertat per als presos polítics de la dictadura.

Crec que a ningú se li ocorreria dir que Raimon era un covard perquè no s’atrevia a dir les coses d’una manera directa i clara. Fugir de la presó, intentar evitar-la, no és mai un acte de covardia, sinó d’intel·ligència. Més encara quan un no té massa clares les regles de joc i per quines estranyes acusacions és perseguit. Sobretot perquè com diu Miquel Martí i Pol: “Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti.” Tal vegada, però, no ho podrem dir de manera tan clara, si, com diu un portaveu de jutges per a la democràcia, la llibertat d’expressió està en perill.

Levante, 26 de febrer de 2918