La paraula és l'home

Una vegada, fa molts anys, vaig col·laborar en uns llibres i, en un principi,  per descuit o per oblit, no vam fer cap contracte. Un dia els editors, que se n’havien adonat, ens preguntaren per què no havíem dit res, per què no havíem reclamat el compromís per escrit. Nosaltres vam respondre que no havíem dit res perquè tots els anys cobràvem religiosament els drets d’autors. Que confiàvem en la seua paraula. “Nosaltres venim d’un món en què la paraula és l’home”, els vam dir. I era la veritat més pura, perquè això era de les primeres coses que ens havien ensenyat els nostres pares: a complir la paraula donada, a no fallar, a complir els compromisos. Els nostres pares estaven acostumats als tractes en el camp, en el tall mateix on treballaven, “en el tall mateix de la segada” i no necessitaven  cap intermediari, cap persona que alçara acta notarial que certificara les seues paraules que es donaven sense cap testimoni. No feia falta pagar cap honorari perquè es complira la paraula donada.  “Què vols d’aquella taronja?”, preguntava un. “Tant”,  contestava l’altre. “Entesos” i es donaven les mans i el tracte quedava fet. No se’n parlava més. Ploguera o nevara les taronges o els melons canviaven de propietari encara que la pedra o el fred les fera malbé. Eren homes i dones de paraula.

Si aquells homes i aquelles dones alçaren el cap, segur que no entendrien aquest món d’espavilats en què, per molt paper que es signe i per molt que tot el que es diga estiga “enregistrat”, ningú no compleix la paraula donada. Si parlem dels polítics, la cosa és encara més exagerada. Mireu, si voleu, el fava de Pedro Sánchez que s’ha rebel·lat contra Susana Díaz només per seguir cobrant i seguir dirigint el partit dels socialistes espanyols. S’ha rebel·lat contra totes les mòmies i contra tots els zombis del seu partit per fer el mateix que ells mateixos hagueren fet: amagar-se darreres les cortines i pegar cabotades a totes les decisions de Rajoy sense cap projecte propi de veritat. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per arribar on ha arribat, no feia falta el camí de mentir a les bases amb el “no és no” per a, després, dir que sí a totes les ocurrències de Rajoy.  Per a compartir totes les cacicades contra la democràcia.

Del PP i de Ciutadans ni parlar-ne. Cada dia incompleixen la paraula donada i fan tot el possible per portar els socialistes al solc: que visca Espanya! I a per “ells”, “oe, oe”! Tot per seguir el recte camí  d’accés al ple domini de la terra per part del nou partit únic que anomenen el dels constitucionalistes: el Partit Socialista Liberal Conservador Republicà i Monàrquic. Encara com queda un poquet de PSPV. Veurem fins a quan, perquè si fóra per l’incombustible i perpetu en el càrrecs José Luís Ábalos Meco, ja ho sabeu: només visca Espanya! 

Levante, 5 de febrer de 2018