Els dies gloriosos

M’entretinc llegint l’interessant llibre Els dies gloriosos de Josep San Abdón (Onada) que respon al convenciment que una frase de Josep Maria Espinàs, que cita en el llibre, és certa: “Escriure ajuda a pensar”. I en això estem i d’això tracta el llibre: de pensaments i de reflexions sobre la realitat, sobretot,  cultural. Uns pensaments i unes reflexions ordenades en forma de dietari que s’inicia a finals de març del 2001 i es tanca el 31 de desembre del 2016. En el llibre podrem trobar anotacions sobre la literatura, el cinema, la música, la televisió, les arts plàstiques... Tot —com ha de ser— amb una mirada solvent, molt personal i, de vegades, contundent sense pretendre quedar bé amb ningú. Mireu, si voleu, el comentari que fa a una frase d’Ana Maria Matute que deia que quan es parla de contes de xiquets i xiquetes la gent s’imagina que són contes d’imbècils. Diu San Abdón: “Els darrers anys, en efecte, una gran plaga s’ha apoderat del sistema educatiu: les anomenades lectures per a joves, aquelles que han de fer que els xics i les xiques agafen afició a la lectura. Són novel·les on es mesclen unes gotes de rock, unes gotes de droga, unes gotes d’okupes, unes gotes de pares separats i unes gotes d’adolescents embarassades. El còctel resultant avorreix les ovelles, i la literatura no apareix enlloc. El vertader gust per la lectura només es pot agafar amb bona literatura. Als setze anys em vaig veure obligat a llegir Anna Karenina de Tolstoi i encara gaudeixo del plaer del record, i no vaig ser l’únic, ja que el llibre el vaig deixar a un  amic i encara no me l’ha tornat”. A mi tampoc no m’han tornat la versió del Decameró de Boccaccio que els amics ens passàvem, als catorze anys, per llegir el conte de la “resurrecció de la carn” en què la jove Alibec esdevé ermitana i  a  qui Rústic, monjo, ensenya de retornar el diable a l’Infern. Tot un clàssic que, en passar de mà en mà, semblava una baralla de cartes, però que a molts de nosaltres, adolescents, ens descobrí l’“autèntic” plaer de la lectura.

També, però, trobareu en el dietari temes d’extrema actualitat com ara el populisme. San Abdón ens recorda Chantal Mouffe, professora de Teoria Política al Center for the Study of Democracy, a la Universitat de Westminster, que ha estudiat els partits populistes de dretes a Europa i que diu una cosa molt evident i que molts obliden en parlar del fenòmen. Obliden que el populisme es produeix per les polítiques de consens al centre entre conservadors i socialdemòcrates. Així ho expressa: “Avui en dia, en la política democràtica, la possibilitat que hi ha d’escollir és la mateixa que entre Pepsi-cola i Coca-cola”.

Levante, 17 de desembre de 2018

La bèstia

Volen buscar raons fàcils per explicar un fenomen tan complex com ha estat l’entrada de Vox al Parlament d’Andalusia. Un error és creure que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai representació parlamentària i que és un fenòmen nou, actual. La dreta franquista sempre ha estat integrada en el PP i sempre s’ha fet sentir d’una manera o altra. Ara, que els del PP van dividits en tres partits, l’extrema dreta porta la batuta de l’espai conservador. Nou de trinca —per estrenar— seria l’existència d’una autèntica dreta democràtica. Mireu si és així que Isabel Bonig, la cap del PP valencià, sembla que veu l’entrada de Vox a Andalusia com una oportunitat perquè li isquen els comptes també ací per fer fora el govern del Botànic. No hi ha cap risc d’allunyar-se del centre polític perquè ella n’ha estat sempre a anys llum. Els seus brams anticatalanistes i el seu odi a la llengua dels valencians és una mostra del “poc respecte” —per dir-ho suau— que ens té als que tenim una idea diferent del nostre país. 

Un altre error, repetit manta vegades, és atribuir el creixement de l’extrema dreta a l’auge de l’independentisme català. “Han despertat la bèstia”, han dit, fins i tot, persones que intenten donar una explicació raonable. Però, no es paren a pensar què significa “despertar la bèstia”. Significa que tenim “una ama carabassera” que ho domina tot i que hem de tenir cura de no molestar. Si no la molestem, ens permetrà alguna coseta, però, si volem fer un país normalitzat, en què recuperem plenament els nostres drets ens caurà la maledicció: “Cal rematar-los!”, ho recordeu? No, els valencians sabem millor que ningú que l’anticatalanisme ha existit sempre a casa nostra i molt abans de l’independentisme.  I molt violent. Sembla que Joan Fuster —i un grapat de persones que no alçaven un gat per la cua ja van despertar la bèstia—. Recordeu, els de més edat, les bombes? No, l’extrema dreta sempre ha estat a casa nostra, però ara compta també amb la deriva generalitzada a tota Europa. L’independentisme català és una excusa més, però ho és, sobretot, la criminalització que n’ha fet la dreta que diuen que no és extrema. Ara Ciutadans i el PP van cagalló per séquia seguint  les passes de la bèstia que diuen que han despertat els independentistes. Ara només hi ha una competició: veure qui la diu més grossa i més reaccionària. No oblideu, però, alguns dirigents del PSOE andalús que amb les seues bajanades no es queden curts al costat de la dreta extrema. Escolteu Alfonso Guerra que diu que Ciutadans és un partit “coherent” que serà premiat a tot Espanya després de la seua postura política a Catalunya.

Levante, 10 de desembre de 2018

Constantí Llombart

Si jo haguera de fer una pel·lícula sobre Constantí Llombart, començaria pel final, pel soterrar. No, els àngels no tocaren a glòria aquell dia, com diuen que passa en la terra quan mor un poeta. És veritat que a la casa mortuòria va assistir Teodoro Llorente i una comissió de Lo Rat-penat que volien un soterrar eclesiàstic per al poeta, però també hi va anar una comissió del partit Federal de València que n’hi volia un civil. Com que Llombart havia pres part activa pel partit republicà en els últims anys de la seua vida, Blasco Ibáñez va voler reivindicar la “glòria” de donar sepultura al difunt per a les forces republicanes i que aquest fóra acomiadat de manera laica —cosa a la qual va accedir la família. Així, de retruc, es podria dur a terme, en plena Setmana Santa, una mostra pública d’anticlericalisme. La cosa, però, se’n va eixir un poc de mare. El carrer Pelayo era ple de gent, de gom a gom. En arribar-hi el cotxe mortuori, se sentí una veu: “Eixa creu!” —era la que hi havia dalt del carruatge. Un robust xicot, al qual li faltava un ull, se’n pujà lleuger a dalt i va voler arrancar la creu. No podia, però, malgrat els esforços que feia. El personal es feia un fart de riure i el xicot va quedar en ridícul. I començaren a aücar-lo. “És de ferro”!, cridaven. Com que no la podia arrancar, intentà doblar-la, cosa que va aconseguir. Entre unes coses i altres sembla que més que un soterrar va ser una manifestació republicana.

D’aquest final, passaria al principi de la seua vida. A l’entorn humil en què es va criar Carmelo Navarro, el qual, després, es canviaria el nom per Constantí Llombart. I contaria com de viu era de menut i com va voler abandonar els estudis molt prompte. Com es posà a treballar d’aprenent d’enquadernador en una impremta i com llegia tota mena de papers a l’impressor. Lectures que nodriren el seu esperit inquiet. No oblidaria el moviment cantonal que començà el 12 de juliol de 1873, a Cartagena i, sis dies després, explotà a València amb el nostre heroi de testimoni i que finalitzà amb l’entrada a la ciutat, el 8 d’agost, de les tropes del capità general Matínez Campos —després de bombardejar-la.

Aquesta pel·lícula no seria mai la mateixa sense tenir a l’abast l’excel·lent tesi doctoral de Josep Enric Estrela. Una tesi convertida, ara, en llibre gràcies a la inestimable tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que commemora, així, el 125 aniversari de l’escriptor. Després de vint-i-cinc anys, Enric Estrela és l’únic que ha fet cas de la lamentació que va fer Vicent Ventura a propòsit del centenari de la mort de Llombart: “No tinguem una biografia d’ell mitjanament útil”. Ara ja la tenim. Una biografia que aporta una valuosíssima informació inèdita o publicada en la premsa i en què Estrela recupera Llombart com a referent de tots els que ens estimem un país més digne, civilitzat i culte. Una biografia que us recomane.

Levante, 3 de desembre de 2019

El desentierro

Tornant de València, del Centre del Carme, on vam assistir a la presentació del llibre Constantí Llombart de Josep Enric Estrela —acurada edició d’Alfons el Magnànim, ja en parlarem—, comentava amb el meu amic Abel Guarinos que, a través del cine, coneixem més el barris de Harlem, el Bronx, Queens i Brooklyn que no el del Carme o el de  Russafa. De la mateixa manera que ens és més familiar l’escarpada gola excavada pel riu Colorado, el Gran Canyó, al nord d’Arizona, que els magnífics paisatges del Penyagolosa o les encantadores sendes de la Vall de Laguar. En no sé quin moment de la conversa li vaig dir: “Els americans actuals tenen molt poca història, però el cinema els ha creat una mitologia, un imaginari, brutal”. Crec que va ser en aquell moment quan Abel em digué: “Vés a veure El desentierro i veuràs el mateix paisatge per on, en aquests mateixos moments, anem cap a Sueca. Ara estan passant-la en moltes sales de cine. És una pel·lícula que va arrasar en els primers Premis Valencians de l’Audiovisual”. I, com que sempre he sigut una persona molt disciplinada, vaig anar a veure-la a un cine de la Ribera amb molt bona companyia. Sí, era tot un privilegi poder veure-la en un lloc que forma part del paisatge  de la pel·lícula i amb persones que l’havien vista rodar.

Aquesta primera pel·lícula que dirigeix Nacho Ruipérez aporta uns paisatges de casa nostra al cine. Converteix en elements de ficció els interiors de les cases de camp tan conegudes per nosaltres i ens ensenya, des de dalt, les imatges dels arrossars amb les seues carreteres de pols que tant hem transitat. Així, la marjal  —amb la Ruta del Bakalao, la part més fosca dels clubs d’alterne, la tracta de blanques i el consum de drogues— forma part de l’escenari i de l’argument d’un thriller que podríem veure en una pel·lícula americana més o menys bona, o dolenta, amb les necessàries situacions de violència que impressionen i amb les imprescindibles històries d’amor. Em va agradar veure subtitulats, en castellà, els diàlegs en valencià que conviuen de manera natural i amb personatges que parlen castellà o anglés. No haguera sigut creïble el castellà en el món del trinquet, que forma part de l’escenari de la trama de la mateixa manera que el beisbol, el bàsquet o el futbol americà són protagonistes en les pel·lícules que veiem cada dia. I la corrupció que, ens agrade o no, com diu Nacho Ruipérez: “És un tema que els artistes han de tractar i contar des de perspectives diferents i entendre que és alguna cosa que ha estat present en el territori”. En definitiva, una bona dosi de cine negre amb referents nostres on el paisatge i, fins i tot, la llengua són protagonistes.

Levante, 26 de novembre de 2018

Manuel de Pedrolo

Una de les primeres coses que vaig escriure aquest any que s’acaba va ser una columna sobre Manuel de Pedrolo perquè començava la celebració del centenari del seu naixement. Era l’homenarge de la Generalitat del nord a tan important poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor... En publicar la columna, Jaume Lloret, que va ser el primer alcalde de l’actual constitució, a Sueca, va fer un comentari a través de les xarxes socials: “ Alguna cosa hauríem de fer ací a Sueca per commemorar el centenari. O no, Voro? Fes-te’n responsable que l’obra i el compromís polític de Manuel de Pedrolo no passe desapercebut al llarg del 2018, centenari del seu naixement.”

I la veritat és que Jaume Lloret tenia raó en què a Sueca no podia passar desapercebut el centenari del naixement d’un escriptor l’obra del qual, en paraules de Joan Fuster, “és un dels casos, a part, de la literatura catalana”. Un escriptor prodigiosament fecund que sempre buscà de manera deliberada el camí pluralment suggestiu de l’experimentació tècnica i que va saber jugar tots els pals de la baralla —que va conrear pràcticament tots els gèneres i subgèneres— i que canviava de tècnica a cada llibre. Va explorar i explotar fins al màxim la seua aptitud per utilitzar uns mitjans narratius que coneixia o s’enginyava i  que va saber aprofitar per treballar sobre temes recurrents de la literatura universal: la solitud, la incomunicació, el sexe, la naturalesa incomprensible del món i de la vida —el seu sentit, si és que en té—, l’alienació... Tot en una prolífica i fecunda obra d’un autor que Rafael Tasis s’atreví a qualificar com el novel·lista més considerable d’aquest segle i més important després de Narcís Oller.

No vaig fer cas a la recomanació de Jaume Lloret fins que vaig tenir l’oportunitat gràcies a la telefonada que em va fer Esther Cuenca fa uns dies: “Voro, hauríem de fer alguna cosa, a Sueca, sobre l’any Pedrolo”. “Estaria molt bé”, li vaig dir. I d’aquella conversa va sorgir la idea d’organitzar una taula redona sobre l’escriptor de l’Aranyó (Segarra). Una taula redona que es farà el 28 de novembre, a les 19 hores, a la Biblioteca municipal de Sueca i en què participaran Víctor Gómez, Xavier Serra, Núria Cadenes, Francesc Vera... I Josep Franco i Manel Joan Arinyó  —suecà i cullerot, respectivament—que el van conéixer personalment. Potser Josep i Manel ens conten la conversa que van tenir amb l’escriptor un dia i que començà així, segons el cullerot a Fem un trio: “Som de Sueca —se li va ocórrer dir al jove escriptor suecà a tall de salcoduit. I jo, en comptes de saltar-li al coll i rodar-li’l, vaig callar com un sompo tot desitjant que l’estratègia donara resultat.

Levante, 19 de novenbre de 2018

El poder dels diners

Em perd mig partit Inter-Barça de la lliga de campions, en què tots m’han dit que hi hagué futbol del bo, per assistir a la preestrena d’El jardí dels cireres, tot un clàssic d’Anton Pàvlovitx Txékhov, versionat per Manolo Molins sota la direcció de Joan Peris. Va ser una vesprada agradable amb molt bona companyia en què gaudírem d’un interessant espectacle que compta amb un repartiment de luxe: Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Berna Llobell, Laura Romero, Ximo Solano i Guille Zavala. L’obra ens conta la història d’una família aristocràtica que ha de vendre la finca familiar a causa dels deutes. Un tema d’extrema actualitat i recurrent en la literatura universal: el poder dels diners. Mira si és actual el tema que, mentre jo tornava amb el tren i veia a través del mòbil la segona part del partit, segurament el Tribunal Suprem deliberava o havia donat ja la notícia de la famosa i polèmica sentència perquè els diaris començaren a fabricar els titulars: “El Suprem rectifica per a donar la raó als bancs i carregar al client l’impost de les hipoteques”. I tothom escandalitzat com si no hagueren tingut un pare que, des de menuts, els explicara que “la banca sempre guanya”. O, un poc més majorets, un mestre que els diguera: “Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les —i només perquè hi estan.” O: “Per als pobres, els diners són un misteri. Per això es mantenen pobres.”

Ja som majorets per saber qui fa les lleis i per a qui les fa. He sentit contar a Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, que, en una reunió del comité central del Partit Comunista, en plena transició democràtica i debatent la possible reforma política, Santiago Carrillo va rebre una telefonada d’Adolfo Suárez i s’hagué d’absentar durant unes quantes hores. En tornar, li preguntaren: “què passa?”. “No res”, va respondre Carrillo. I digué alguna cosa així com: “La Monarquia ni tocar-la, innegociable”. I ja sabeu com va eixir la Llei de  la  Reforma política i tot el que va vindre després. De totes maneres jo m’he divertit molt avui sentint la demagògia “populista” —perquè deien el que la gent vol sentir— dels polítics espanyols qüestionant allò que fa tres dies era inqüestionable: la llei i els jutges. No havíem quedat que les sentències no es podien discutir? Com la sentència no els ha agradat, ara cal canviar la llei, però sense efectes retroactius perquè no perjudique a qui podria perjudicar. Crec que no tenia raó allò que es diu en el nostre Curial i Güelfa: “Qui justícia demana no fa tort a degú, e lo pretor no el condamnaria si abans no fos cert aquest haver-lo merescut”. Jo em quede amb el que m’ensenyaren de ben menut: la banca sempre guanya. 

Levante, 12 de novembre de 2012

Quan els burros volen

Emmanuel Carrère, en el seu llibre El regne, em recorda la famosa i immortal frase del camarada trotskista Gueorgui Leonidovich Piatakov: “Si el Partit ho ordena, un autèntic comunista ha de ser capaç de veure blanc el que és negre i negre el que és blanc”. Poca broma, perquè la frase és brutal. No diu que l’autèntic comunista ha de dir —mentint— allò que ordena el Partit, sinó que té l’obligació, fins i tot, de veure blanc el que és negre i... Santiago Carrillo, com que era eurocomunista i, per tant, revisionista, digué el mateix d’una manera molt més suau: “Mes val equivocar-se amb el partit, dins del Partit, que tenir raó fora del partit o contra el partit.” Jorge Semprún, dissident i víctima de la utilització d’aquest model, ho conta en la novel·la Autobiografia de Federico Sánchez: “Tindre raó contra el partit significava només que es posseïa una diminuta parcel·la de veritat, que, en veure’s arrencada de la Veritat global, històrica i concreta, de l’Esperit-de-Partit es transformava dialècticament en falsedat global”. El problema, però, és que aquesta visió només es pot tenir des del “poder” de l’organització. Quan Piatakov i Carrillo caigueren en desgràcia, van haver de prendre una bona dosi de la pròpia medicina. Piatakov va ser jutjat, condemnat a mort i executat per ordre de Ióssif Stalin i Carrillo, com que eren altres temps, només va ser expulsat del Partit. 

Dic això perquè, en política, com en l’església, sempre s’ha volgut fer creure que un burro vola. Avui seria possible que “una invenció tardana i rebuscada sense cap classe de fonament evangèlic com el misteri de la santíssima Trinitat” —com diu Carrère— s’aprovara com a moció de síntesi en un congrés de qualsevol partit d’esquerres o com un article inqüestionable de qualsevol constitució. I és que manta vegades els partits s’han convertit en esglésies en compte de simples instruments per millorar la societat. Els dirigents volen que els feligresos, baixant els ulls, s’empassen totes les mentides dels argumentaris que es fabriquen sense una engruna de discrepància. Us pose un exemple: fa quatre dies la majoria de dirigents d’esquerres i, fins i tot, del PSOE, però, sobretot del PSC i del PSPV eren teòricament partidaris del dret d’autodeterminació. Només cal fer una ullada als documents per comprovar-ho. Ara, però, només que existeix la Constitució i la legalitat. Per què? ¿Han perdut els principis? ¿Tenen por de ser desplaçats de la seua cadira com el camarada Piatakov o com el camarada Carrillo? ¿O continuen buscant la “Veritat global” que els ajudarà a guanyar les eleccions per fer el que es puga per la causa? A això darrer li diuen pragmatisme. I el defensen amb convicció: “Si per aconseguir l’impossible deixes d’aconseguir el possible estàs fent el fava.”

Levante, 5 de novembre de 2018