Trenta anys de llibres

Diu la llegenda que Josep Gregori, que era un mestre d’una escola de la Ribera del Xúquer, va vendre un camp per deixar l’escola i dedicar-se a l’edició de llibres en valencià. Poca broma perquè, des de molt jove, ja havia aconseguit la màxima aspiració dels nostres pares: que fórem funcionaris i no haguérem de passar les penalitats de la seua generació que havia viscut una molt dura postguerra. Gregori, però, no es va conformar amb aquella seguretat i va voler arriscar-se en una empresa cultural que, a banda de respondre a un desig personal d’un jove que també volia ser escriptor, era també una necessitat per al nostre país. Un país que vivia una transició cap a la democràcia molt difícil en què, els de sempre, corromperen el llenguatge i posaren tots els obstacles que saberen i més per impedir que una llengua, que per primera vegada en la nostra història s’ensenyava a tots els nostres xiquets i xiquetes, fóra d’ús normal en l’àmbit de l’ensenyament i en els altres àmbits formals d’on havia estat relegada “por justo derecho de conquista”.

Ara fa trenta anys que Gregori va publicar el seu primer llibre, L’últim roder de Josep Franco, en què començà a dotar la comunitat educativa d’eines fonamentals per ensenyar una llengua que volia ser normal. Calia lectures de tots els gèneres per a totes les edats i Bromera va saber construir, pas a pas, un bon catàleg de llibres útils i necessaris per a la tasca de recuperació lingüística que s’havia encetat al País Valencià. Més de cinquanta col·leccions, vora tres mil títols i gairebé vuit milions d’exemplars venuts. I prop de set-cents autors: els nostres clàssics, autors actuals de tot el domini lingüístic i autors reconeguts de tot el món com correspon a una editorial que no es conforma en ser només un referent de l’ensenyament, sinó que vol publicar llibres de qualitat per a totes les edats obrint-se i obrint-nos al món.

Trenta anys que cal celebrar amb Bromera perquè hem d’agrair el treball d’una llista de gent molt llarga. Una llista que Gregori no vol fer per por de deixar-se algun nom. Jo, però, m’atreviré a citar tres noms imprescindibles en la història de l’editorial. Un és l’incansable Voro Bataller que que ha estat durant molt de temps un personatge imprescindible en la casa. El segon és Josep Antoni Fluixà que encara continua  en la direcció de la Fundació per a la lectura. Finalment, no ens podem oblidar d’Enric Solbes que ha estat durant molts anys la imatge gràfica de la casa. 

Esperem que d’ací trenta-anys estiga en condicions d’enviar-nos un taxi o una ambulància per poder assistir a les celebracions del seixanta aniversari dels nous èxits de Bromera. Millor, però, si ho fa als cinquanta.

Levante, 15 de febrer de 2016

Ningú no ens espera

Bon títol per a un llibre de columnes periodístiques: Ningú no ens espera (Edicions del periscopi). Llibre de paraules i dibuixos amb una molt presentable edició que ens ofereix un Manuel Baixauli que no defrauda. Ja ho vaig escriure una vegada: “Amb Baixauli no lliges literatura, la vius.” De la vida fa literatura no admetent cap restricció en la tria artística de temes, a la manera de Charles Baudelaire que imposà la modernitat: “L’empaperat d’un mur que vam veure durant la infància, un arbre a l’hora baixa, el vol d’un ocell, aquell rostre que el va sorprendre al tramvia, poden ser més importants que els grans fets del món”.

Els grans fets del món no són imprescindibles per a la seua literatura, no els veu necessaris encara que ell escriu en la premsa. Una premsa que diu que no llig: “si compre un diari em dura, pel cap baix, una setmana”. La vida, però, és plena de paradoxes: “Qui m’ho hauria dit, que escriuria columnes en un diari! Aventura no buscada, que m’ha succeït. Afortunadament”. Columnes il·lustrades amb els seus propis dibuixos o, a l’inrevés, dibuixos il·lustrats amb els seus propis textos. Columnes fetes com ho fa tot: amb treball meticulós fent cas a Camús: “Allò que s’escriu sense esforç, generalment s’escriu sense plaer”. O a Faulkner: “Qui no ho dóna tot, no ho obté tot”. I Baixauli ho dóna tot, s’aplica i fa servir la paperera com a primer utensili del bon escriptor. I el resultat? En aquest cas un bon recull de columnes en què es riu o cabreja dels temes que tracta. És fàcil recórrer a la idea de dietari. Un dietari en què reflexiona sobre la literatura, els escriptors, el cinema i sobre l’art en general.

El veureu definir-se com a elitista, com a partidari de les coses breus i tenses, com a viatger de viatges indescriptibles, com habitant d’un taller que és extensió de la seua personalitat, com a citador de Leopardi: “Les persones no són ridícules més que quan volen paréixer o ser el que no són”. Però també ens conta què pensa dels premis literaris, de la lectura ideal, de la novel·la menys kafkiana de Kafka, de la veritat, d’un text salvatge, del postpart, del soterrani, de la paraula proscrita, de la vida de qualsevol, de la teoria del paraigua, d’un article obsolet, del present, de l’aigua dels oblidats, d’un refugi, del gelat de regalíssia...

Levante, 8 de febrer de 2016 

Blasco Ibáñez

Sembla que les nostres institucions preparen una llarga llista d’actes per commemorar, l’any que ve, els 150 anys del naixement de Blasco Ibáñez, que va ser un personatge excepcional en les facetes d’escriptor i d’home d’acció. Un valencià republicà que començà a escriure en català en els seus primers contes sota el mestratge de Constantí Llombart  −el representant de l’ala progressista de la Renaixença−, però que, en veure la identificació de la Renaixença amb Llorente, es va distanciar i, per no ser regionalista, es va convertir al provincialisme com a polític i, sobretot, com a escriptor. No va ser ben acollit, però, per la colla metafísica de la generació del 98, i els novel·listes espanyols tampoc no li van reconéixer els mèrits, sinó que li tingueren un àcid sentiment d’animadversió. No li va servir de res compartir en la pràctica allò que digué Pérez Galdós a Narcís Oller, un escriptor d’ací que es va mantenir fidel al seu idioma. “Era tontísimo escribir en catalán” li deia Pérez Galdós. Traduïsc: “Ja es curaran vostés de la mania del catalanisme i de la renaixença. I si és necessari, per motius que no comprenc, que el català visca com a llengua literària, deixe vosté els poetes que se n’encarreguen. La novel·la s’ha d’escriure en el llenguatge que puga ser entés pel major nombre de gent. Els poetes que escriguen per a ells mateixos, deixe’ls vosté amb la seua mania i vinga amb nosaltres, el rebrem en el recinte del nostre Diccionari amb els braços oberts”. Narcís Oller li va contestar com calia: “No, amic Galdós, no és exclusivisme, ni provincianisme, ni separatisme... Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copie costums i paisatges catalans i catalans són els individus que retrate, en català els escolte fer coses cada dia, a totes hores, com vosté sap que parlem ací.” Oller trobava fals i ridícul fer dialogar en altra llengua els seus personatges. Feia novel·la naturalista, com volia també fer-la Blasco Ibañez. El novel·lista valencià, però, es va conformar a fer dir, de tant en tant, “recordons” als seus personatges. Una paraula que només les beates han gastat en aquesta terra. Tan valent com era, no en va tenir prou per fer-los dir “recollons”, com tocava en una novel·la realista. No, no serà mai considerat un autor de la primera fila de la literatura espanyola. No sabem com se’l consideraria ací, en la literatura catalana, si haguera escrit en català, que era la llegua apropiada per fer La Barraca, Arroz y Tartana...

Levante, 1 de febrer de 2016

No és això...

Després d’una derrota que no va mai voler admetre, però que la va definir amb la seua famosa “hòstia”, i d’imposar-se un silenci que ha qualificat de respectuós, oportú i intel·ligent, Rita Barberà torna a comparèixer públicament. Ha comparegut per repetir les paraules que va dir Ortega y Gasset quan no li agradava el camí que prenia la República: “No és això, no és això”. Rita i tots els dirigents del seu partit no volen reconéixer la nova derrota i abracen Ortega i la unitat de la pàtria per no perdre el negoci. Ara, demanen diàleg després de fer tots els despropòsits que han desestabilitzat el país i totes les institucions. Repetisc: totes. Els vots dels ciutadans els han dit que no són imprescindibles per formar govern, que no els volen. El panorama no és complicat, és molt senzill: el PP no pot governar sense el PSOE, mentre que el PSOE pot governar amb el PP i sense el PP. Qui ha guanyat les eleccions? Com que els del PP ho saben, ressusciten el fantasma d’Ortega. No els queda més remei que implorar un gran partit     –ells lligen coalició− que s’interprete com un instrument portador de la unitat nacional. I, masoquistes i sense faena, lligen el filòsof perspectivista: front a particularismes de tota mena, urgeix suscitar una gran coalició, perquè, si no és així, Espanya viurà “en continu perill i a la mercè que qualsevol banda d’aventurers l’acovardisca i impose el seu capritx”. I que entendria Ortega per aquesta gran coalició? Molt fàcil, llegim-lo: “la unitat del nostre destí i del nostre pervenir”. Segur que Rita també està d’acord amb Ortega quan aquest parlava del problema català: no es pot resoldre, per tant cal conviure-hi. Potser, per això, es queixa que el PSOE haja cedit dos senadors als catalans: un valencià i un mallorquí. Cosa que aprofità Agramunt, que supose que li faria de teloner, per invocar els Països Catalans.

Esperem que Pedro Sanchez no caiga en el parany que li han posat els populars i els seus companys d’Andalusia, Extremadura i..., que han abandonat els principis dels socialisme per a jugar a Ortega, però que en realitat practiquen el més radical nacionalisme andalús, extremeny i... Ja ho sabeu: la pàtria és la butxaca. Si cau en el parany, li haurem de tornar a cantar el “no és això”, però el de Lluis Llach: “No era això, companys, no era això, pel que vam plorar tants anhels...”.

Levante, 25 de gener de 2016

La memòria del sabor

Té raó Joan Garí: a la gastronomia s’arriba per l’edat. Ja ho explicava Michel de Montaigne: la calor natural s’agafa primer als peus, en la infantesa; des d’allí, puja a la regió mitjana, on roman una llarga temporada i on estan els autèntics plaers de la vida corporal, les altres voluptuositats estan adormides. Cap a la fi, com un vapor que puja i s’exhala, arriba a la gola, on fa la darrera parada. Sembla que Garí ja ha arribat a l’edat d’entendre que el sabor és una nació profunda on hi ha els ancestres i la realitat d’un país. I, encara que no és tan bon cuiner com la seua mare, s’aplica a reproduir les seues receptes a la manera de Marcel Proust, rememorant els sabors i intentant transferir-nos les seues sensacions a través d’un llibre captivador amb fotografies de Ramon Usó: La memòria del sabor (edicions 3 i 4). Unes sensacions que són les nostres, perquè advoca la cuina de tota la vida, les receptes tradicionals. Una cuina que en els temps difícils, de la fam, va saber valorar amb respecte i devoció els aliments més primaris. Quan no hi havia res, un tros de pa, un moniato al forn, unes anques de granota es convertien en les menges més suculentes, encara que moltes vegades s’hi repetien massa: “moniato pel matí, moniato per la vesrprà, moniato per la nit, moniato no n’hi ha”. En el llibre trobareu unes receptes concretes, les de la seua mare, amb la reivindicació del pa fet amb llenya de taronger a la fleca. Quina sort tenim els que encara gaudim d’un forner que fa servir la massa mare i no les masses precongelades amb què es fabrica pa sense forner!

 En definitiva, Garí ens ofereix un llibre de fotos i literatura, amb ingredients, receptes i alguna nota autobiogràfica. Hi ha l’apartat dels arrossos en què m’identifique plenament, perquè no m’he cregut mai això de l’autèntica recepta de la paella. A casa meua s’ha fet amb l’imprescindible arròs i les coses que hi havia en cada temporada: conill, pollastre, costella de porc, bajoques, garrofons, tomaca triturada... Però també amb faves i carxofes, amb ànec de reguerot i anguila, caragols, marisc... Jo què sé? Garí ens presenta la de la seua mare, que, com tothom, altera les receptes canòniques. Després, hi ha l’apartat de les olles, el de les verdures i llegums, el del peix, el de la carn i els caragols, el de les coques, el de les postres, i fins i tot, ens recomana algun lloc per menjar fora de casa. Tampoc no falta la poesia: pessigar un tros de pa, refregar-lo sobre un tros de tomata, pescar algun tros d’all...

Levante, 18 de gener de 2016

Espanya, una...

Els que tenim una certa edat i hem anat a escola sabem que els partits polítics defensen una ideologia, una manera d’entendre el món i la vida. D’una manera o altra, tenen un ADN que conté les instruccions genètiques utilitzades en el desenvolupament i funcionament d’una organització viva. Per això, innocent, pensava que el PSOE, tenia en el seu ADN, primer, el dret d’autodeterminació dels pobles, i, segon, la República Federal com a proposta de solució a aquest dret. Recordeu el Congrés de Suresnes de 1974, perquè no fa tants anys: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol ha de partir indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que va a mantenir amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol”.

Evidentment, tothom té dret a rectificar i a canviar d’opinió. Mireu Rubalcaba: “El PSOE és republicà, però ens sentim còmodes en la monarquia parlamentària”. Vàlid. Si fem un petit esforç, ho podem entendre, perquè és molt senzill: som republicans, però la monarquia és inqüestionable. De la mateixa manera que és més senzill encara entendre que Susana Díaz defense la unitat d’Espanya com si volguera complir la voluntat del testament de Francisco Franco: “cal preservar la unitat d’Espanya i combatre qui la vol dividir”.

Tothom té dret a renunciar a la seua herència i assumir la dels contrincants, però que no s’estranye que apareguen nous partits que s’identifiquen amb aquests drets democràtics i que intenten fer coalicions amb altres forces dels pobles d’Espanya aspirant a convertir-se en la organització d’esquerres que vertebre l’Espanya plurinacional, conforme vaja morint l’inflexible nacionalisme carpetovetònic espanyol i nasca un federalisme de geometria variable decidit lliurement pels ciutadans de cada territori. Perquè la prengunta és molt més senzilla encara: com actuaria el PSOE, en un tripartit amb el PP i Ciutadans, davant les actuacions d’una Catalunya que decidira desconnectar? No seria molt més fàcil arribar, mitjançant el diàleg, a acords democràtics? Per què Escòcia pot votar la desconnexió del Regne Unit, o el Regne Unit la d’Europa i ací encara estem sotmesos a dogmes que no es poden qüestionar?

Levante, 11 de gener de 2016 

Gabinet de curiositats

D’una manera o altra Anna Moner, en el seu Gabinet de curiositats (Pruna llibres), ens ofereix uns retrats molt peculiars de personatges que em recorden Les flors del mal de Charles Baudelaire, com ja ho feien les seues novel·les. Hi trobe l’obsessió pel treball, la força de voluntat i la revolta contra el tirà que cadascú porta dintre seu, perquè no és de fora que ve el mal, com deixà escrit el nostre Ausiàs March: “Mas dintre nós nostre enemic portam”. Brutal el retrat de Camille Claudel, que va ser musa i amant de l’intemperant Rodin. Una artista que es mereixia molt més que acabar a Montdervergues, un manicomi de sinistra reputació. Ella mateixa es lamenta: “Després d’haver-me esforçat per l’art tal com he fet, d’haver-ho sacrificat tot per crear bellesa, no considere just haver acabat així. Em mereixia quelcom millor”. I tot per portar d’enemiga la voluntat de ser artista, de voler embrutar-se de fang, de guix, manejant espàtules i paletines, cisells, escarpres, maces, escaires, gúbies i llimes. Víctima d’una exagerada admiració i d’una passió exaltada al seu preceptor Rodin que la va fer viure una relació destructiva i agònica.

En aquest recull de curiositats, però, trobareu molt més que uns retrats excel·lents. L’ombra contrafeta del vampir de Murnau, la veu ambigua de Chet Baker, l’ànima de Poe banyada per l’ombra del corb, els mocassins de cuir de Hawkeye en L’últim dels mohicans. Descàrregues elèctriques a despulles d’animals, com caps de bous, o a cadàvers d’ajusticiats, a fi de provocar espasmes en aquells trossos de carn morta amb l’esperança de retornar la vida, perquè Mary W. Shelley engendre la identitat monstruosa de Frankenstein. El delicat teixit de la música de Frédéric Chopin amb els seus acords arpegiats o puntejats, d’extenses ondulacions cromàtiques, de poms de notes afegides que lliscaven com gotes de rosada sobre la melodia principal. La instantània precisa viva, La decapitació de Sant Joan Baptista, en què Caravaggio avança el que està a punt de succeir. Unes lents d’un telescopi per anar sempre més enllà d’allò que era visible, d’allò que era acceptat, fins i tot d’allò que era admissible. Un concert de Paganini, el Violinista del Diable, que lluny d’assolir la perfecció física com el personatge de Goethe, el seu trist i contrafet cossatge denunciava més aviat els vicis i la podridura pròpies de Satanàs... Tot pur, negre, romanticisme. 

Levante, 3 de gener de 2016