Els amics de Camps

Ho va dir el Molt Honorable Francisco Camps molt clar i no recorde si en català: “La veritat està cada dia més a prop. Queda un o dos escalonets i, aleshores, tota aquesta qüestió tan estranya tan absurda i tan estrafolària haurà passat al passat de la nostra realitat”.  No sé d’on es va traure Camps la metàfora de l’escalonet. L’únic refrany que he trobat en la nostra llengua referit a l’escaló és aquest: “D’escaló en escaló pugen l’escala” que vol dir que les coses han de fer-se per graus i no a grans envestides sobtades. Cosa que no podem aplicar a la gestió de Camps en què van voler construir torres tan enlairades que no sé si en quedà alguna que no ha caigut o ha estat enderrocada. Ni tan sols el seu amic i secretari general del seu partit, Ricardo Costa, ha volgut apuntalar la seua obra. Costa ha preferit ser-li set vegades “lleial”: 

Primera: “Les decisions més importants de la campanya de 2007 les prenia Francisco Camps”. Segona: “Sí, és veritat que el PP es finançava amb diners negres...”. Tercera: “Camps ordenà posar focs artificials i banda de música en un míting de Mariano Rajoy en 2007 i es va pagar en diners opacs”. Quarta —ací sembla que té por que se l’enduga el dimoni. Com que vol anar al cel, es confessa i demana perdó—: “Sóc conscient del que estic dient. Vull declarar el meu penediment i demanar perdó”. Cinquena —continua amb la lleialtat als amics—: “Víctor Campos (exvicepresident de la Generalitat valenciana) m’ensenyà uns sobres amb diners en efectiu, que són dels empresaris que tenien relació amb l’Administració que volien ajudar el partit. I que era un encàrrec que li havia fet  Camps. Sisena: “Luís Barcenas (extresorer del PP nacional), i crec recordar textualment les frases em va dir: ‘Això és una pràctica prohibida en el PP a nivell nacional i seria un Filesa 2”. Setena: Pablo Crespo i Álvaro Pérez em van  lliurar un rellotge Breitling d'or que vaig tornar personalment a Álvaro Pérez. Em diuen que ho feren perquè no els demanàvem res a canvi de donar-los treball.

Potser l’honorable creia que pujava l’escala de la veritat i només li faltava un escalonet, però sembla que com a mínim li’n quedaven set. No he trobat, però, en cap diccionari això de faltar un escalonet. De faltar només he trobat: “faltar un regó”, que vol dir tindre poc coneixement, poc trellat. Ara, entenc que el president no podia dir d’ell mateix que li faltava un regó i va preferir l’escalonet per pujar a la veritat. Però el que és evident és que tenia poc coneixement, poc trellat, com a mínim per buscar-se els amics, perquè amb amics així, com Costa, per a què vols els enemics?

Levante 29 de gener de 2018

La terra prohibida

Crec que la primera vegada que vaig llegir Manuel de Pedrolo va ser quan encara feia el batxiller i va ser alguna narració del primer volum de les obres completes que em deixà Emili Chaqués, un company de classe. Supose que voldria desintoxicar-me de l’obra obligatòria que havia de llegir en l’assignatura d’espanyol que era Niebla de don Miguel de Unamuno. No m’haguera estranyat que la intenció d’aquell professor, que era un feixista impresentable, fóra que avorrírem la lectura per a sempre.

Després, vaig continuar llegint Pedrolo i vaig descobrir un dels autors més prolífics de la literatura catalana que va tocar tots els pals de la baralla: poesia, teatre, assaig, però, sobretot, narració. En la narració Pedrolo va ser molt ambiciós i va voler conrear tots els subgèneres temàtics de la novel·la i també va fer l’esforç d’intentar introduir en la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX.

La meua afició a la novel·la de lladres i serenos, que m’havia encomanat Joan Fuster, em portà a seguir-lo com a director de la col·lecció La Cua de Palla, d’Edicions 62, en què vaig poder gaudir, en la meua llengua, de mestres del gènere com Hammet, Chandler o Simenon i que contava amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Campmany. Pedrolo volia impulsar el gènere amb la intenció de guanyar lectors en català. No només, però, va impulsar el gènere, sinó que també el conreà amb dues magnífiques novel·les com  Mossegar-se la cua (1968) o Joc Brut (1965). 

Amb la mateixa intenció de buscar lectors, practicà el gènere de ciència-ficció amb una novel·la que es va convertir en un èxit de vendes entre el públic juvenil. Parle, és clar, del Mecanoscrit del segon origen que ha passat al cinema i a la televisió. 

No és el meu propòsit ara i ací parlar de manera exhaustiva de l’obra de Pedrolo que consta de més de cent títols. Només vull recordar que enguany celebrem l’Any Pedrolo perquè fa cent anys del seu naixement i que començarà amb la presentació de La terra prohibida (volum1),  l’obra de més valor històric de l’autor, imprescindible per a entendre les arrels socials del moviment independentista català. L’obra es va escriure el 1957 però no es va poder publicar fins el 1977. Una novel·la que ara té molta més vigència que en 1977 quan es va recuperar l’autonomia i no es volia, o no es podia parlar d’independència. Com diu la seua filla, que impulsa des de 2005 la Fundació Pedrolo, el seu pare “era radicalment ateu, radicalment anticapitalista i antiautonomista”. “Era un transgressor que molestava al sistema i vivia compromés amb la llengua i cultura del país. Posicions que defensava en la seua obra.

Levante, 22 de gener de 2018

Gra-no-ta

Sembla que no eren “novel·les” els informes de la policia nacional, com va dir Pablo Crespo davant del jutge. Hi ha moltes possibilitats que no siguen ficció, sinó fets reals. Els titulars de tots els diaris ho repeteixen: “Correa confessa al jutge els pagaments en “b” del PP valencià i implica Camps”. I tothom parla clarament de “trama”, d’organització criminal i de partit  corrupte. ¿De què més s’ha d’acusar a un partit perquè la justícia es plantege la seua il·legalització? No dic que ho faça, sinó que, simplement, s’ho plantege. Compromís va registrar davant la Fiscalia Anticorrupció una sol·licitud perquè promoguera declarar el PP com a organització il·lícita i la il·legalitzara per incompliment de la  Llei de partits polítics, ja que, els seus “casos” de corrupció no eren aïllats, sinó que semblava que responien a una manera d’actuar organitzada. Ni cas els van fer. Ara, arriba la secretària de Ciutadania del PSPV, Anna Barceló, i diu que el PP “hauria d’estar il·legalitzat”, però sembla que no ha fet cap denuncia, ni cap proposta on correspon perquè siga així. Jo no entenc de lleis, però tinc una pregunta molt clara i molt concreta: què ha de fer més el PP perquè l’il·legalitzen? Ja no me n’imagine de molt més grosses de les que, presumiblement, ha fet.

La que em fa riure, però, és Mari Carmen Sanchéz, la síndica de Ciutadans, que vol que el PP demane perdó, un a un, a tots els valencians. Que demanen perdó? De què van? Demanant perdó no ho arreglen. O potser sí des del seu punt de vista cristià. És molt senzill: “Si són culpables haurien de mester perdó”. Déu ha donat ulls a l’home pecador perquè plore els seus pecats. Sí, que es confessen, que resen dues o tres avemaries i que pugen els dos escalonets que deia Francisco Camps que els faltaven. I en pau: perdonats. Que busquen un rector que no demane massa detalls.  Que facen com nosaltres, quan érem xiquets, que anàvem a buscar un confessor que tinguera prou en la generalització: “He comés actes impurs”. Així, al dia següent, nets de pecats, podíem tornar-nos a embrutar sense el perill d’acumulació. Una ganga, no? Això són el que volen els seus socis de l’oposició, Ciutadans, que comparteixen ideari i mentides sobre l’adoctrinament i l’anticatalanisme. No saben, però, ni tan sols, que és adoctrinar. Els ho explique en poques frases. “Lee”, va manar el mestre.  “Gra-no-ta”, diu el xiquet. “Flist-flast, fliu-flau”, bufetades. “Ra-na”, diu el mestre. I el xiquet no entén perquè ha de dir “rana”, si està molt clar que és una granota.  Això en el franquisme. Ara, en democràcia, els que ensenyen al xiquet que una granota es diu granota, els volen denunciar per adoctrinar i per catalanistes. Uns i altres: els del PP i els de Ciutadans. Això és la nostra dreta.

Levante, 15 de gener de 2018

Els mòbils en l'aula

L’altre dia un professor jove em deia que calia restringir l’ús dels mòbils en les aules perquè distorsionen l’atenció dels alumnes. El jove professor estava eufòric perquè les escoles franceses estaran lliures de mòbils a partir del pròxim setembre. Sembla que Emmanuel Macron vol complir una de les seues promeses electorals donant la raó als partidaris de la creuada contra aquests aparells imprescindibles.  Jo li vaig dir que no tenia trellat el que deia, que no es podia estar en contra dels avanços de les noves tecnologies i que no només no s’havien de prohibir, sinó que era necessari aprofitar-les i calia ensenyar els alumnes a fer-les servir com a eines d’aprenentatge. “Però si es distrauen enviant-se missatgets”, em digué. Aleshores li vaig explicar que en la meua època d’estudiant també ens enviàvem missatges amb paperets escrits i que, amb paper de fumar,  fèiem petites pancartes que, amb molta habilitat nugàvem a les potes de les mosques. “Què distreu més?”, li preguntava. “ Però si no paren de jugar”, insistia. I nosaltres jugàvem també a tota classe de jocs. A afonar vaixells: “A, dos”, deia un; “tocat”, deia el company. Al joc del penjat que consisteix a endevinar el mot que pensa un dels participants. I a tota classe de guerres que jugàvem sense més material que un paper i un bolígraf. No. No és veritat que ara s’hi juga més que abans.

Encara com a casa nostra sembla que hi ha més coneixement i molts professors que pensen que si li tanques la porta a la realitat t’entrarà per la finestra. Defenen que els mòbils no es poden prohibir, sinó que cal aprofitar-los com a ferramenta educativa. “Mira he ensenyat als meus alumnes a baixar-se el Diccionari normatiu, un de sinònims i, fins i tot, l’Alcover que a mi em costà, en el seu temps, un ull de la cara i avui el tenim de franc en la xarxa i és molt més còmode d’utilitzar. Poses el ditet, escrius en la finestreta i ja està”, em diu un altre professor amic. Fins i tot poden sentir els poemes d’Ausiàs March cantats per Raimon, li dic. I és que la lectura d’avui no té res a veure amb la lectura d’ahir. Si no volem que els joves es perden navegant sense brúixola en la mar de les xarxes socials, no podem ignorar les noves tecnologies, sinó que cal ensenyar-los a navegar. Cal ensenyar-los quins perills i quins ports amics poden trobar, qui són els amics i qui són els enemics, quines pàgines són bones i quines són les dolentes. Sabem les conseqüències, perquè estan estudiades, del que suposà la revolució de la impremta: canvià completament la manera de llegir. Significà encarar-se, directament amb els textos sense intermediaris. La revolució d’ara, la de les xarxes socials, serà tan o més important que aquella. No la podem negar i, per tant, cal afrontar-la.

Levante, 8 de gener de 2018

El relat del Bloc

L’altre dia en el Col·legi de l’Art Major de la Seda, en la festa del porrat de llibres, Enric Morera m’explicava que en política, si volies tindre èxit, també calia tindre un bon relat. I té més raó que un sant el nostre president de les Corts.  Mireu si té raó que el partit popular de José María Aznar va perdre les eleccions perquè no va poder modificar el relat que s’havia construït després de l’atemptat de l’11M. Un relat que va canviar radicalment les expectatives electorals del seu partit: l’atemptat era la contestació a la guerra en què ens havia posat. Intentà modificar l’autoria de l’atemptat, el relat, però el personal no s’ho va empassar. Els mitjans de comunicació que no eren molt “amics” de la seua persona i del seu partit, no li ho van permetre. 

Però els relats als quals es referia Enric Morera eren els que s’havien llançat des de Compromís i que, segons ell, havien propiciat el seu èxit. No li’n vaig discutir cap. Però li vaig dir que no me n’agradava un de molt actual que s’anava contant per certs mitjans de comunicació. Un relat que no tenia massa clar si  s’havia fabricat des de dins de casa seua o des de casa dels seus contrincants. El conte és molt senzill: Mónica Oltra vol ser presidenta de la Generalitat. Per a ser presidenta de la Generalitat només ha de traure un vot més que el PSOE, i, per a traure’l, exigeix l’aliança electoral amb Podem. Mónica Oltra està acostumada a eixir amb la seua, però ara pegarà en pedra, perquè el BLOC ja té un referent millor que ella i que es diu Joan Baldoví. 

No m’agraº da ni gens ni mica aquest relat que vaig sentir en una emissora  de ràdio, perquè totes aquestes històries de divisions l’únic que poden fer és portar-nos el Partit Popular o la seua còpia, Ciutadans, al govern de la Generalitat. Als que no tenim partit ens importa ben poc que el president o la presidenta de la Generalitat siga Ximo Puig o Mónica Oltra. El que volem és que la gent, que està totalment en contra de les nostres coses, no torne o guanyar-nos les eleccions i s’instal·le en el Palau de la Generalitat per “rematar-nos”, com va dir Alfonso Rus. Supose que Enric Morera i la seua gent ja han aprés que hi ha matrimonis que són necessaris. Matrimonis que ens han portat a recuperar l’alcaldia de València per a l’esquerra i a recuperar el palau de la Generalitat. I, de cara a les pròximes, és molt senzill el que s’hauria de fer: què és millor anar amb Podem a les eleccions o anar separats? De quina manera es poden traure més vots? La coalició suma o resta? I la resposta a aquestes preguntes hauria de marcar l’estratègia electoral i no una altra cosa. Ja ho tenim bé d’interessos partidistes o de “capelletes” perquè encara queden moltes coses a fer. No tenim prou amb un govern que no ens robe. Cal fer alguna cosa més. I, per a fer més coses, cal seguir governant.

Levante, 18 de desembre de 2017

Avui comença la ràdio

Tinc el mal costum d’engegar-me la ràdio a través del mòbil per dormir. Normalment sempre connecte les mateixes emissores —amigues i no tan amigues—, però, quan retransmeten un partit de futbol que no m’interessa, pose el ditet per buscar alguna cosa que m’entretinga i, sobretot, que em porte la son. No fa molts dies, buscant una emissora on quedar-me, vaig escoltar música en valencià i em vaig aturar. I, així, em vaig assabentar que, sota el paraigua de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i amb el nom d’À Punt, el nou espai de comunicació havia començat les emissions en proves amb música en valencià i falques de presentació de la nova ràdio. 

I veig, a través del Facebook, Reis Juan, que acaba de posar-se en marxa el d’ À Punt. Entre i em trobe: “Hola! Benvinguts i benvingudes al Facebook d’À Punt, l’espai públic de comunicació valencià. Dilluns, 11 de desembre, comencen les emissions de ràdio i en aquest vídeo descobriràs tot el que podràs escoltar. Emprenem un viatge apassionant. Ens hi acompanyes?”.  Pose play al vídeo i em trobe amb la cara del meu amic Carles Galletero, que farà un programa  que es diu Cuina de Bancal, però també veig les de Joan Espinosa, Aitana Ferrer, Irene Rodrigo, Reis Juan, Maria Josep Poquet, Amàlia Garrigos, Rafa Albert, Aitana Ferrer... M’imagine ja el programa de Carles, però entre en el seu Facebook per veure si explica alguna cosa. I veig una foto amb els seus companys amb un peu que diu: “Presente el dimarts que ve Cuina de bancal. Sí, el tercer per l’esquerre sóc jo, el nano ‘pelaet’! Ara presente en À punt ràdio un programa de gastronomia, cultura culinària, oci, turisme rural, agricultura, (ja ho havia dit?), amb el meu humor, la meua gràcia, el meu trellat i les meues ganes d’entretindre. Un programa per a fer-vos riure i acompanyar-vos els matins dels dimarts de 13,00 a 14,00 hores, abans de dinar, per fer gana. Estic content, perquè sé que molts se n’alegreu!” Pots estar ben segur Carles, molts ens n’alegrem. Ens n’alegrem, sobretot, perquè la llengua torna a tenir una eina imprescindible per a la seua normalització. Comencem amb la ràdio i esperem gaudir prompte de la televisió. Nosaltres ens n’alegrem, però el PP, que està en contra de la normalització del valencià, ja comença a protestar sense cap tipus de vergonya. No només va fer inviables la ràdio i televisió valencianes fins a tancar-les, liquidar-les, sinó que ara posarà tots els entrebancs perquè puguem gaudir de mitjans de comunicació en la nostra llengua. Serà la història de sempre: comencen amb la crítica del llibre d’estil i seguiran en cada pas que el valencià avance. Ho tenen molt clar. 

Levante, 11 de desembre de 2017

                                                                                    

Les veus de Shakespeare

El meu amic Vicent Olmos em fa arribar un llibre que m’ha semblat molt interessant i entretingut: Shakespeare en la veu dels traductors  (Afers) de Josep Maria Fulquet.  Es tracta d’un llibre sobretot oportú, perquè m’arriba en un moment en que estic rellegint Hamlet (Quaderns Crema), en la magnífica, moderna i atrevida traducció de Joan Sellent. El llibre de Fulquet t’explica que la veu del traductor ha d’enriquir la llengua d’arribada i, per consegüent, la literatura que s’hi genera. La llengua de recepció trau tota mena de profits de la llengua de l’original, com ara: préstecs lèxics, neologismes, metàfores... La literatura de recepció s’enriqueix “per dir-ho d’una manera tòpica, amb la incorporació al propi terrer dels  tresors de les literatures estrangeres”. Les llengües, però, evolucionen i, per això, cal adaptar les traduccions a les circumstàncies de temps, de lloc i de tradició. Les traduccions antigues, encara que en molts casos són molt bones, poden quedar obsoletes  i cal fer-ne de noves i més adequades als nous lectors i a les noves circumstàncies. Jo afegiria que també els nostres textos clàssics, moltes vegades, si volem que arriben a un públic ampli, necessiten, amb el temps, adaptacions als diferents públics que en poden ser nous receptors. 

Clàssics que són necessaris per la seua qualitat i perquè tracten els temes universals de tots els temps i, per tant, actuals. Hamlet, que tinc entre mans, tracta el tema de la venjança, el sentit de la vida... Però també és una obra que reflexiona sobre el mateix teatre i, fins i tot, vol explicar-nos com han d’actuar els actors. No només els actors, però, perquè podríem aplicar els consells que Hamlet dóna a uns actors que passaven per allí a alguns polítics o periodistes actuals que em compte de dir les coses de manera seriosa escridassen i sobreactuen: “Et prego que recitis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat. Tampoc no facis anar les mans així, com si tallessis l’aire: sigues mesurat en tot. Perquè enmig del torrent, la tempesta o el que jo en dic el remolí de la passió, has d’adquirir i transmetre una moderació que hi done fluïdesa. Se’m revolta l’ànima quan sento un d’aquests individus cridaners amb perruca destrossant les emocions, literalment convertint-les en parracs i esqueixant les orelles dels espectadors del pati, la majoria dels quals no volen altra cosa que sorolls i pantomimes absurdes. Jo,  aquests actors faria que els fuetegessin per voler ser més inflats que en Tergamant, més herodistes que el mateix Herodes. No els imitis, t’ho prego.” No vull dir noms, no diré noms...

Levante, 4 de desembre de2017