El màster

Sent parlar dels màsters d’aquests “senyorets” i “senyoretes”—en el sentit de malcriats, que estan  acostumat a viure bé, a no fer res— del PP que volen manar i m’ix foc pels queixals. El metge m’ha manat que no m’altere, però jo no puc evitar-ho i com el vell poeta nostre: “No sé com és que el cor no m’esclata”. Entre en còlera quan un amic meu que sempre vota als del PP, facen el que facen, em diu que això dels màsters és una ximpleria que no té importància al costat de totes les malifetes que els atribueixen. “Una ximpleria?” —li pregunte.  I li dic: “Com es nota que no tens fills que han hagut de renunciar a una faeneta prou bona perquè cal fer el màster per a poder treballar en el que els agrada. Saps que els màsters s’han de fer un bon grapat d’hores que són presencials i obligatòries? I el que és pitjor encara: saps quanta gent no els pot fer perquè no tenen un duro per pagar-lo? Saps que un màster costa un ull de la cara?”. 

I és que als nostres fills, pobres mortals, els obliguen a anar a classe i no es poden permetre el luxe que els convaliden no sé quantes assignatures sense assistir-hi. No tenen privilegis i saben que els estudis és el seu únic camí d’accés al ple domini de la terra que, en el seu cas, és conformar-se a viure la vida amb una mica de dignitat. No estudien per presumir de currículum. Ho fan només  perquè aspiren a poder treballar en una faena que els agrade. Els hem ensenyat, des de menuts, que l’educació és l’instrument principal de progrés social i col·lectiu que ajuda, i molt, a la igualtat d’oportunitats, ja que pot contribuir a mitigar, un poquet, els condicionants personals, socials i econòmics. Tot això, si no són veritat els casos que ens ocupen. 

Jo no sé si són veritat o no les “coses” que apareixen en els altaveus mediàtics sobre els màsters d’aquests “malcriats”  i “malcriades” del PP que ho tenen gairebé tot des del principi. Però, si són veritat, no podem ignorar-les perquè sí que tenen importància. I molta. I no es pot frivolitzar. Ni, menys encara, burlar-se del personal, quan es diu que la investigació confirma que el xicot és l’idoni per a ocupar el lloc que ha guanyat en les primàries. I remata Teodoro García, un dels col·laboradors de Pablo Casado: “El màster més important que ha fet Casado és guanyar les eleccions del PP”. Però és que, sense saber-ho, té raó, perquè per a ser president del Govern o ocupar qualsevol càrrec polític no es necessita cap màster ni cap carrera. I, aleshores, per què tanta història i tanta ximpleria? Si ho mires bé aquests “senyorets” i “senyoretes” només són uns pobrets que bufen en caldo gelat. 

Levante, 30 de juliol de 2018

El valencià s’aprén

No volen aprendre la lliçó. No miren a llarg termini i només pensen en la immediatesa d’un grapat de vots i, per això, provoquen problemes que després no tenen una solució fàcil. La seua pàtria és la butxaca, però només tenen en la boca la paraula Espanya. I, amb la seua actitud tancada, fomenten l’independentisme, el republicanisme i totes les desafeccions que després lamenten i denuncien. Ho dic perquè van ser també dos diputats del PP els qui van presentar el recurs contra el decret de la Generalitat Valenciana que regula l’ús del valencià en l’administració. Dos diputats que no volen ser amics ni tan sols tenir-nos un poc d’afecte als que tenim el valencià com a llegua pròpia. I crec que el Tribunal Superior de Justícia s’equivoca en donar-los la raó i retallar els continguts que tenia previst el decret. S’equivoca en deixar sense efecte onze articles que donaven prioritat a l’ús del valencià en les notificacions, la retolació dels edificis i les comunicacions entre els treballadors públics i els ciutadans. El tribunal diu que el decret ignora la realitat plurilingüe del nostre país. Potser al tribunal li agrada que la Generalitat faça el ridícul con fa en moltes de les seues dependències o instituts públics on podem trobar la doble retolació: Biblioteca/ Biblioteca, Sala de professors/ Sala de professores, Laboratori de Física i Química/ Laboratorio de  Física i Química...

No em cansaré de repetir que el bilingüisme és un fenomen individual que afecta a les persones i no als territoris. Els països no són bilingües. Són les persones les que poden ser bilingües. I en aquest país els únics que som bilingües de veritat som els valencianoparlants que sí que sabem el castellà. Els que només saben el castellà són monolingües. Si aquests senyors estimaren veritablement Espanya, que no l’estimen, considerarien el valencià com una llengua espanyola i la defensarien de la mateixa manera que defensen l’altra. I tindrien clar que qualsevol política lingüística que no tinga com a objectiu incrementar el coneixement del valencià no té cap sentit perquè el castellà ja el sap tothom. Està molt clar: el castellà se sap i el valencià s’aprén.

El que és més absurd, però, és creure que els documents emesos en valencià només tenen validesa dins de l’àmbit de la Generalitat Valenciana i, perquè tinguen eficàcia en altres comunitats autònomes, han de traduir-se al castellà. Fins i tot els adreçats a Catalunya i a les Illes, encara que formaren part del mateix domini lingüístic —qüestió en què no entren. No puc comprendre com un Tribunal pot dir a l’administració valenciana en quina llengua s’ha de dirigir a l’administració catalana o a la de les Illes. Una pregunta: la Generalitat de Catalunya o el Govern de les Illes es poden dirigir en català a la Generalitat Valenciana o tampoc?

Levante, 23 de juliol de 2018

En la Font del Cirer

No recorde res d’aquell dia: ni la senda que seguíem ni cap on ens dirigíem. Sé que va ser en la Font del Cirer, a uns tres-cents vuitanta metres d’altitud, en un espai natural situat en el camí a les Foies, en un desviament entre la carretera de Simat a Barx. Aquell va ser l’indret que el meu cos va elegir per donar un bon ensurt als amics que m’acompanyaven. Un lloc ben elegit perquè hi podia arribar un cotxe. Diuen que vaig dir, a Voro Meseguer, que me’n passava una de ben grossa i, en un tres i no res, vaig caure. Vaig tenir una mort sobtada. Tenia taponada una coronària: una història d’aquelles per a no contar-la. No va ser així, però, perquè Manolo Conca sabia fer les maniobres necessàries. Em va fer un massatge cardíac amb el qual va aconseguir mantenir les constants vitals fins que pogué arribar una patrulla de la Policia Local de Simat que portava un desfibril·lador. I, tot seguit, el metge amb les injeccions d’adrenalina punxades directament al cor. En aquella microreserva de flora amb valuoses espècies protegides i sentint el soroll de l’aigua que ix de la roca calcàrea, Manolo insistí en una reanimació que semblava impossible. Insistí i ho va aconseguir.

El més lamentable de tota aquesta història és que jo no em vaig assabentar de res. Avui mateix el meu amic Jeremies Barberà, que també venia a l’excursió, m’escriu un WhatsApp que diu: “Ja va passant la por?” I jo que li conteste: “La por que passàreu vosaltres. Jo no recorde res”. I és veritat que he perdut uns quants dies de la meua vida, perquè se m’han esborrat. I veig en les xarxes socials l’amic i alcalde de Simat Víctor Mansanet content de la faena ben feta de la seua policia municipal. I la quantitat d’amics que s’interessen per mi: les telefonades, els missatges... I m’assabente que he tingut molta sort. I recorde allò que vaig escriure sobre l’atzar referint-me al llibre Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel: “Em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gran importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes”. En el meu cas, vaig tindre, molt oportunament, un amic que en sabia de massatges cardíacs.  Em van pondre totes. Merci a tots.

Levante,16 de juliol

Bromes de casino

Les bromes ja no es fan en directe, cara a cara, com es feien abans. Ara, si se’n fan, són virtuals i  moltes vegades sense substància i, inevitablement, esdevenen públiques. Comencen a ser perilloses perquè no només afecten el personal al qual anaven adreçades i transcendeixen l’espai, el context, on es vol jugar. No eren ni millors ni pitjors que les d’ara. Eren diferents. Hi havia moltes que eren innocents com ara quan un home gran li deia a un xiquet molt menut, que encara no havia anat a escola,  que en la tercera fila de tarongers de l’hort del senyor tal hi havia un niu de lleonets o de monetes. Avui els xiquets molt menuts saben que els lleons i les mones no fan niu i,  sobretot, no poden anar a cap hort per comprovar-ho. Moltes vegades, però, les bromes se n’eixien de mare i molt. Ho dic perquè acabe de tornar a veure la pel·lícula Calle Mayor (1956) de Juan Antonio Bardem. Una pel·lícula que conta com un grup de joves avorrits viuen l’ambient opressiu d’una ciutat de províncies i es distreuen fent creure a una fadrina de trenta-cinc anys, que se sent fracassada per no haver trobat nuvi, que un d’ells s’ha enamorat d’ella i vol casar-s’hi. Però el que comença com una broma ideada en una tertúlia de casino molt prompte acaba malament, en un carreró sense eixida. Els crítics diuen que les pretensions neorealistes de Bardem avui semblen banals, però hi podem trobar un retrat d’una societat on els prejudicis i la hipocresia és feien evidents.

Recorde que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula va ser, en plena transició, en un Cineclub que teníem a Sueca i que, en aquell moment, dirigien els meus amics Manolo Linares i Pep Marco. El dia en què projectàrem Calle Mayor va assistir-hi l’homenot Fermí Cortés, que era més gran que nosaltres, i, en el col·loqui, ens contà la importància de les tertúlies de casinos i les malifetes i bromes que s’hi preparaven. I com, moltes vegades, se’n passaven tres pobles. I en contà una que ens deixà bocabadats. En una tertúlia, un metge explicà que hi havia una malaltia que feia que el cap de la persona que tenia la desgràcia d’agafar-la es feia més gran i més petit segons dies. Un dia creixia i l’altre es feia petit fins que arribava el moment que rebentava. Evidentment, el metge s’havia posat d’acord amb uns altres que havien comprat uns barrets que eren igual que el que tenia el tertulià al qual li volien fer la broma, però de diferents grandàries: de més grans i de més petits. I cada dia li’l canviaven. Un nit li venia petit i una altra li venia gran o molt gran. Imagineu-se com es va quedar aquell pobre home fins que descobrí la veritat.

Levante, 25 de juny de 2018

Històries orals

Aquesta setmana m’han perseguit les històries orals. Ja sabeu: aquelles històries que, si no s’escriuen, desapareixen com l’escuma de mar. En un mateix dia, el dijous, vaig anar a l’Institut d’Educació Secundària Sucro d’Albalat de la Ribera a parlar de la meua novel·la Quan truquen de matinada que té molt a veure en la història oral. Els ho deia als estudiants: hi ha capítols sencers que estan basats en els testimonis dels mateixos protagonistes, com ara la proclamació de la Revolució Social i el comunisme llibertari a Sollana (1932) —que, per cert, va durar unes quantes hores més que la recent República catalana. Després, vaig assistir, a Alzira, a la presentació de la nova campanya Llegir en valencià, en què participe en el llibre Més tort que una Corbella on també hi ha moltes històries que tenen a veure en l’oralitat: des d’una llegenda situada a la muntanyeta dels Sants fins algun testimoni de fets històrics. I, finalment, ja a poqueta nit, amb Isabel Olmos, vaig participar en la llibreria Fan Set a la presentació del llibre de Joan Montañés Xipell: Examen oral d’històries. L’anecdotari  de Ferran Sanchis (Onada Edicions). Van se un plaer conéixer personalment Xipell i sentir contar les anècdotes que ell ha escrit  i que li ha contat l’entranyable homenot Ferran Sanchis.

Deia que aquesta setmana m’han perseguit les històries orals, perquè la cosa no va acabar aquell dia amb aquells tres actes. A l’institut d’Albalat vaig voler contar als estudiants una història que m’havia contat l’alcalde d’aquella localitat de la Ribera, Felip Hernandis, en una ruta literària a Sueca.  Va ser quan passàrem davant el sequer i el molí de la Peanya que hi ha al costat de l’església de la Mare de Déu de Sales. Els vaig explicar que aquell sequer i molí, a més d’assecar i treure la corfa a l’arròs i deixar-lo blanc i bonic per a poder-lo comerciar, va ser el lloc ideal per a instal·lar un gran nombre de presos republicans derrotats de tota la comarca. Aleshores, va ser quan  Felip aprofità aquell escenari per a contar-me aquella tan interessant història. La del cas d’una jove del seu poble que anava tots els dies a Sueca a veure el seu nuvi que estava tancat en aquell sequer que feia de presó. Tantes vegades hi va anar i amb tantes poques esperances que acabà enamorant-se del carceller que tots els dies li obria les portes que li ensenyaven el seu nuvi. No és cap broma. És la pura veritat. Mira si és veritat que aquella xicota i aquell guardià van acabar casant-se. La cosa no acaba ací, però, perquè, després de la xarrada amb els alumnes, vaig anar al casino a esmorzar i se’m presentà el senyor alcalde acompanyat de la filla de la xicota aquella que s’havia casat amb el carceller. “Et contaré tota la història”, em va dir.

Levante, 18 de juny de 2018

Cercant el genius loci

Sabíeu que en febrer de 1940 la Junta Central Fallera de València va decidir organitzar una cavalcada pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó? Sí, ho va fer com a pregó de les festes josefines que reprendrien aquell mateix any. Joan Montañés Xipell ho arreplega de Pérez Puche: “Per a l’ocasió, els fallers van habilitar uns ninots que representaven uns hortolans jugant al truc sota un típic emparrat de barraca. El pobre monument de cartó pedra, senill i fusta el van pujar dalt d’un camió de l’exèrcit espanyol i van mamprendre aquella particular marxa triomfal per les terres catalanes. Però els voluntariosos propagandistes, en arribar al riu Ebre per la banda d’Amposta, es van trobar amb el pont enderrocat. Davant la impossibilitat de creuar a l’altra banda de la riba, i així prosseguir la ruta cap a Barcelona, van baixar els ninots i, amb la companyia de la munió d’ebrencs encuriosits que es van aplegar, els van pegar foc en una insòlita cremà, tot just abans de tornar-se’n al Cap i Casal”. Aquella va ser la manera tan berlanguiana, com diu Joan Montañés Xipell, en què la falla-fènix va cremar, alhora que renaixia de les seues cendres després de la guerra. Aquesta anècdota i moltes més són les que Joan Montañés arreplegava en la secció “Rabos de pasa” de Levante de Castelló que no són altra cosa que el fruit de les converses que setmanalment manté amb el seu amic Ferran Sanchis i que ara veuen la llum en el llibre Examen oral d’històries. L’anecdotari de Ferran Sanchis (Onada edicions).

Sense l’escriptura d’aquestes històries, d’aquestes anècdotes, primer al diari Levante i, ara, en forma de llibre, potser s’haguera perdut part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva. Perquè, si els records no s’escriuen, desapareixen i moren. Es fan fonedissos com hagueren desaparegut si no s’hagueren escrit les històries de la Guerra de Troia, els contes de Les mil i una nit o les rondalles que ha arreplegat Enric Valor. La història va començar quan va brollar l’escriptura i, potser per això també Joan Montañés ha volgut deixar constància escrita de nombrosos successos de la Guerra Civil Espanyola o de la nostra postguerra que havien estat amagats o tergiversats pels mitjans de comunicació o que la documentació, si n’hi ha, ha desaparegut. Unes històries que parteixen d’un pacte previ subscrit entre el redactor i els lectors que consisteix a contar únicament fets certs. Uns fets que potser ajuden a comprendre millor el nostre genius loci,  l’esperit de casa nostra. Ferran Sanchis, protagonista d’algunes anècdotes, assegura que les històries que ha contat a Montañés, per més extraordinàries que pogueren semblar, eren totes verídiques.

Levante, 11 de juny de 2018

La moció de censura

Com que tenia temps, vaig decidir posar-me els auriculars disposat a caminar per vora riu i empassar-me, sencereta, la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. Era una d’aquelles poques vegades, en un debat d’aquests, en què el desenllaç era incert i, per tant, la cosa tenia molt de morbo. En política cada vegada les coses van més de pressa i es passa del blanc al negre sense cap tipus de problema. Volia veure com s’ho feia Pedro Sánchez per demanar el vot als independentistes catalans i com s’ho feien aquests per justificar el sí després de les darreres actuacions de Pedro Sánchez que havia volgut competir amb Rivera en alçar més alta la bandera espanyola. No feia massa temps havia ajudat el PP a intentar canviar el relat del que havia passat a Catalunya des de l’1 d’octubre. Van voler que s’haguera produït un delicte de rebel·lió que, internacionalment, encara ningú no ha volgut reconéixer. Com que la cosa no va eixir com volien, Pedro Sánchez en va fer una de xiquets i proposà que, com que no havien pogut canviar els fets perquè foren delicte, no tenien més remei que canviar la llei perquè ho foren. Un geni! Un geni perquè en la seua proposta admetia que no s’havia produït el delicte. I, si no havia hagut delicte, què proposava? Alliberar els presos? No, senyor. Tocava canviar la llei. Canviar la llei i criticar els republicans catalans per haver “avantposat idees racistes i supremacistes” i per haver fet Torra president. En definitiva, una estratègia totalment equivocada i que portava Sánchez a ser comparsa i còmplice de les idees i fets de Rajoy i Rivera. S’havia tirat de cap a fundar el partit únic: el Partit Socialista Lliberal Conservador Espanyol.

M’agradaria saber qui és el que ha assessorat Pedro Sánchez perquè fera un canvi tan radical d’estratègia. Pense que, en aquest viatge, algú l’ha assessorat molt bé i li ha explicat que sense Catalunya no podrà governar mai a Espanya i que, si no feia aquest pas, el de la moció de censura, que d’una manera o altra havia promés als seus militants, estava perdut i tenia garantida la derrota en les properes eleccions. I, sobretot, si volia ser un home d’estat, calia que obrira una porta al diàleg.

Amb aquesta perspectiva em vaig posar a sentir el debat. La cosa va començar malament per als meus gustos. Rajoy es va berenar el pobre José Luís Àbalos. Passà, però, que les coses que volia justificar Rajoy eren injustificables i, cal reconèixer-ho, Pedro Sánchez va estar bé. Mira si va estar bé que va aconseguir ser President amb els vots dels independentistes. Ah! No ho oblideu: Es va comprometre amb Joan Baldoví a millorar l’injust finançament nostre.

Levante, 4 de juny de 2018