Qui seu per parlar avui?

Detall d'una de les finestres de Ca Fuster, Sueca, 1984 (sèrie Arquitectura Modernista Suecana)

El meu amic Manuel Linares, que deu estar nostàlgic, penja darrerament en el seu Facebook fotografies de la transició en què alguns amics apareguem molt més joves. No només més joves, sinó en situacions que avui són irrepetibles com ara tertúlies a casa Joan Fuster on podem veure en magnífiques fotos en blanc i negre allò que conta Toni Furió en Nosaltres, els Fusterians: “De vegades, alguna nit, algú proposava anar a ca Fuster, que era el bar més barat i que més tard tancava de tota la comarca. Sèiem en segona fila, si tenia visita, i ens limitàvem a fumar, beure i escoltar, sense obrir la boca. Potser hi havia Bolufer, que tenia un supermercat a Cullera i conspirava contra el règim. Potser hi havia Max Cahner i Eulàlia Duran, i la cosa anava d’història i literatura. Per als visitants, érem invisibles, i això facilitava que parlassen sense reserves. Entre got i got, i una cigarreta darrere l’altra, Fuster parlava de tot –de llengua, de política, de cultura, de la Institució Patxot–, sense deixar d’abastar-nos amb la mirada, adreçant-se també al fons de la sala, a aquells que estàvem allí encara muts, escoltant només, aprenent. Ell hi veia alguna cosa de futur. O volia veure-la. Nosaltres érem encara joves, molt joves”. En llegir Furió jo no recorde que nosaltres ens comportàvem tan bé com ell diu. Nosaltres, atrevits i descarats, clavàvem cullerada en tots els temes que s’hi plantejaven amb permís o sense permís de l’amo de la casa. Nosaltres participàvem en la conversa. Vaig compartir una d’aquelles fotos de les tertúlies i no sé qui va escriure un comentari que deia més o menys així: “quan encara se seia per parlar”. I és veritat que moltes vegades es troba a faltar agafar un tema i pegar-li totes les voltetes que faça falta per esclarir-lo, o no.

Una altra foto interessant és un dinar “cultural” en la Muntanyeta dels Sant on apareixen també Joan Fuster i el primer alcalde de la democràcia a Sueca, Jaume Lloret, que va durar menys que una rosada en el càrrec segurament, entre altres coses, perquè els seus companys comunistes no podien admetre que un nacionalista dirigira la ciutat. Lloret ara es distreu col·laborant amb llibres com ara El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, d’Edicions del Jonc. Recorde que teníem la impressió que els “benissants”, Abdon i Senent, ens controlaven i vigilaven les coses que féiem perquè ells són els que manen de veritat en aquells paratges d’arrossars. Allí sant Isidre llaurador no ha arribat encara perquè no es menjaria un torrat. El sant de Madrid no crec que poguera entendre com “en la restituïda comuna de l’ermitori —ara vàter, inodor i asèptic— hi ha el títol sardònic i venjatiu de Can Felip V.”

Levante, 19 de març de 2018

Tota la blavor del cel

Veig les imatges i escolte les paraules de Francisco Camps en el Congrés dels Diputats de l’altiplà i, pobret, em fa sentir tristesa i pena per la seua fatxenderia,  per la poca consideració i respecte que té per presentar-se d’aquella manera davant d’aquella atrevida comissió. Veure’l perdre els papers, en sentir les paraules País Valencià en aquestes alçades de la vida, seria colpidor si no sabérem que està fent el “numeret”. Com si no sabérem que feia el paper d’espantar-se com si haguera  vist un vampir o un fantasma ben horrible. No deu ser tan fava per creure’s totes les ximpleries que diu. Deu voler fer creure que li han fet el pitjor dels insults, a ell i a tots els valencians. Com si no sabera que molts no pensem com ell diu que pensa i ens agrada sentir el nom de País Valencià que ell i els seus pretenen silenciar.

No em direu, però, que no té mèrit ser capaç de derivar la seua implicació en el “presumpte” finançament il·legal del PP en un debat sobre el terme País Valencià. No a casa nostra que podria ser més habitual, sinó allà dalt, lluny, on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot expressar en una sola llengua: l’única que defensa el president Camps. Un president que ha tingut en el seu govern un fum de casos “possibles” de corrupció. 

Us imagineu que l’amo d’un camp de taronges pille a un furtant-ne i li pregunte: “Per què agafes les taronges que no són teues, que són meues”. I aquest li conteste que no li agrada que diga taronges, que són clementines i que si li diu que ha furtat taronges està insultant-lo a ell i a tot el poble. Veritat que ho trobaríeu absurd? I tant que ho trobaríeu! Aquesta gent li preguntes si han finançat il·legalment el partit i et contesten que és un insult dir País Valencià. I ha de vindre el “guarda”, el diputat de Nueva Canarias Pedro Quevedo, per a defensar el dret de qualsevol a referir-se, de la manera que més s’estime, al territori valencià.

Però el que va ser més divertit de tot i a mi em va emocionar profundament va ser la història d’amor de Camps amb Toni Cantó. Semblava un poema de Vicent Andrés Estellés situat en l’escaleta o en el portal de l’expresident: “Que vosté em diguera que jo  havia sigut el millor president de la Generalitat em va arribar al cor”. “El vaig veure molt afonat”, va dir Cantó.  “Com et trobes”, va  preguntar Cantó recordant aquella nit valenciana en què es van conéixer i que es van comprendre l’un a l’altre. Sí, va ser una conversa molt agradívola la de Toni Cantó amb Camps. No només Camps es va enrotllar amb la bandera, sinó que va aconseguir cobrir també Toni Cantó que s’adonà de la maniobra de l’expresident quan ja era tard, quan ja l’havia embolicat en el blau que ho oculta tot.

Levante, 12 de març de 2018

Fer-se vell

                            Ateneu Sueco del Socorro, 2011

No vull perdre el bon costum de llegir novel·les de lladres i serenos, però cada vegada ho tinc més difícil: va passant-me com aquell home molt gran que no volia anar al casino perquè se li havien mort tots els amics i ja estava cansat de fer-ne de nous. Vaig començar, fa molts anys, aquestes velles amistats amb dos detectius que ja vivien als llimbs de La Divina Comèdia, però completament nous per a mi: Sam Spade i Philip Marlowe. Sam Spade, protagonista d’alguna de les històries de Dashiell Hammet, com ara El falcó maltés, i que, inaugurà la tendència har-boiled —dura— de la novel·la negra. Ja sabeu: realisme crític i sorneguer amb acció emocionant i diàlegs profunds i punxants, però amb un cert alé romàntic que inspira una engruna d’esperança. Després, vaig llegir Raymond Chandler on vaig conéixer Philip Marlowe, un personatge dur, sagaç, filòsof escèptic que s’enfronta al món conegut amb la seua dosi diària de whisky. Sam Spade i Philip Marlowe van tenir la sort de ser encarnats en la pantalla de blanc i negre per un Humphrey Bogart que no parava d’enrotllar cigarretes. Una sort que no van tenir els seus predecessors que han hagut de passar pel tràngol de les comparacions, com ara Pepe Carvalho el detectiu del nostre Manuel Vázquez Montalbán del qual s’ha dit que era el Marlowe espanyol. Un Pepe Carvalho que se n’anà d’aquest món, després de pegar-li la volta i un poc abans que el seu autor morira també en un dels escenaris de les seues novel·les. 

Ja no podré gaudir noves aventures d’aquests detectius com tampoc en podré gaudir del comissari Maigret de Georges Simenon que està fet d’una altra pasta, però que també és bona. Les converses amb la seua dona eren tan delicioses com els menjars que ella li presentava en taula i com els casos que resolia introduint-se en la vida de les persones que eren al voltant de l’afer que investigava. Ens assabentaven de les seues històries personals i dels pobles o ciutats on vivien. Després, va faltar també Kurt Wallander,  el policia suec  de Henning Mankell, que ens anuncià el desmantellament de l’estat del benestar. Es va acomiadar després d’una malaltia: “L’ombra s’havia accentuat. I, molt a poc a poc, Kurt Wallander va anar desapareixent en una obscuritat que, uns anys després, el va enfonsar en aquell univers buit que anomenem Alzheimer”. I per acabar-ho de rematar em trobe ara llegint una novel·la, El joc de pistes (la butxaca), del jove de noranta tres anys Andrea Camilleri que vol jubilar el seu comissari Montalbano: “Va sentir que el vòmit li pujava des del fons de l’estómac cap a la gola. Era el vertigen... Se li presentava, per culpa de la vellesa, en el moment més inoportú.”

Levante, 5 de març de 2018

Presoner

Una foto de la masmorra del Castello Estense, on Lucrècia de Borja va viure en casar-se en terceres núpcies amb Alfons I d'Este. En el grafit he pogut llegir «Io sono il sfortunato Marcono Forno Guerso privo de la sua libertà…» sembla que de 1591.

Potser haurem de tornar a posar imaginació com van fer els nostres artistes i intel·lectuals en els dies de lluita antifranquista. Si torna a venir la censura i no podem dir les coses pel seu nom, les haurem de tornar a dir amb ingeni o en forma de metàfora. Recorde que no fa massa temps, en la llarga etapa del PP en el nostre govern, es volia censurar que en els llibres de text apareguera el terme País Valencià i es va aconseguir que moltes editorials renunciaren a posar-lo perquè els autors dels llibres no van saber fer com un grup de la nova cançó de Sueca, Els  sols, que amb el nom de Pasqual Valerià es referia al nom del país. Era impressionant, en les actuacions en directe, sentir-los dir “i li deien Pasqual Valerià”, però, a la tercera vegada, feien alçar el públic de les cadires quan no podien evitar dir: “i li deien País Valencià”. 

O el nostre Raimon que torna a estar de moda amb la seua cançó el El presoner que el franquisme no podia o no sabia censurar, perquè era un poema de Jordi de Sant Jordi del segle XV. Jordi de Sant Jordi va participar en les campanyes expansionistes de la Corona d’Aragó  per la Mediterrània i sempre va gaudir de la protecció del rei Alfons el Magnànim. En una d’aquelles campanyes, en 1423, va ser fet presoner per Francesc Sforza a la ciutat de Nàpols. Sembla que va escriure des de la presó la seua composició coneguda com Presoner en què ens conta que està sense amics, sense béns i sense senyor, en estrany lloc... , amb la voluntat i el pensament captius. Però el que feia el poema actual en plena dictadura era que el poeta deia que estava pres no per fer res malament, sinó pern complir amb el seu deure: “Fortuna vei que ha mostrat son voler, sus mé, volent que en tal punt vengut sia; però no em cur, pus hai fait mon dever ab tots los bons que em trob en companyia.” Evidentment, el poema era escoltat com a reivindicació de la llibertat per als presos polítics de la dictadura.

Crec que a ningú se li ocorreria dir que Raimon era un covard perquè no s’atrevia a dir les coses d’una manera directa i clara. Fugir de la presó, intentar evitar-la, no és mai un acte de covardia, sinó d’intel·ligència. Més encara quan un no té massa clares les regles de joc i per quines estranyes acusacions és perseguit. Sobretot perquè com diu Miquel Martí i Pol: “Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti.” Tal vegada, però, no ho podrem dir de manera tan clara, si, com diu un portaveu de jutges per a la democràcia, la llibertat d’expressió està en perill.

Levante, 26 de febrer de 2918

Que no passa res!

L’altre dia, mentre caminava, escoltava en una ràdio espanyola una entrevista a Leonardo Padura que va ser Premi Princesa d’Astúries de les lletres. Ja sabeu aquell novel·lista i periodista cubà conegut, sobretot, per les seues novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Mario Conde en què podem apreciar una forta crítica de la societat cubana i on encara trobem el sabor, la influència, de les novel·les del nostre Manuel Vázquez Montalban. En l’entrevista li van preguntar que opinava del procés català. Després d’un breu silenci, va contestar que ell no vivia a Catalunya i, per tant, no s’atrevia a opinar. No volia prendre partit, deia. I ho va justificar dient que a ell tampoc no li agradava que el personal anara quinze dies a Cuba i li la volguera explicar. I això em va fer pensar no només en les persones que opinen en els mitjans de comunicació sobre el tema sense viure-hi, sinó sense tenir-ne ni idea. No puc entendre com en ràdios i televisions, que van de serioses, opinen els seus tertulians cada dia sense la presència de cap veu catalana, sense la presència de cap veu implicada. Per això m’agrada informar-me del procés a través dels mitjans de comunicació catalans en què apareixen els d’un “bàndol” i de l’altre, però són tots del terreny i saben de què parlen.

Pitjor és al País Valencià que els del PP consideren que el personal és ignorant. Creuen que no ha anat a escola i el volen enganyar. L’eurodiputat del PP Santí Fisas va dir a l’ama del PP valencià, Isabel Bonig —si us plau, que dure aquesta senyora en el càrrec— que en política no valia tot, després de fer-li l’afirmació: “El català i el valencià són la mateixa llengua”. I és que el PP valencià, d’acord amb el PP de l’estat, sempre que poden neguen l’evidència i afirmen, esperpènticament, que el valencià només és oficial al País Valencià. I ho fan en públic sabent que menteixen, mentre que, en privat, com no volen passar per ignorants et reconeixen, amb tot el cinisme del món, la unitat de la llengua. Per això, un se n’alegra que, en un debat parlamentari, la diputada del partit popular, Beatriz Gascó, admetera que el valencià és el mateix idioma que el català. Me n’alegre tot i no tenir massa clar que ho fera de manera voluntària. Ho va fer per defensar-se de les crítiques dels sindicats de professors: “Això és un mapa lingüístic. Que no passa res! Que és veritat, els mapes lingüístics existeixen”, diu la diputada popular mentre ensenya un mapa dels Països Catalans. Un mapa que contraposava amb la divisió comarcal d’un altre mapa també dels Països Catalans.  Mapa lingüístic sí, comarcal no. En alguna cosa sembla que han avançat els homes i dones  del PP.

Levante, 19 de febrer de 2018

Trencar l'ou

Alguns amics em demanen que escriga més de política. I la veritat és que no en tinc gens, de ganes. Generalment escric de política quan no tinc un altre tema que considere més interessant o divertit. I és que la majoria dels polítics d’ara, com els de la transició, no estan a l’alçada per a resoldre els problemes, els grans problemes que tenim. No tenen cap projecte de futur seriós per a nosaltres. Només treballen a curt termini per guanyar les eleccions sense tenir clar “què fer” —que és el títol d’un llibre de Lenin— després d’aconseguir la victòria. Mireu què fa Pedro Sánchez que va derrotar els adversaris en unes primàries i s’ha desdit, en els fets, de tot el que va prometre. Ja ho va explicar un mestre meu durant la transició: “Volien fer una truita? Doncs la primera operació per fer una truita consisteix a trencar l’ou. Però ningú no s’hi ha atrevit. En conseqüència no hi ha truita. L’ou continua sencer, potser amb algun badallet en la corfa, i s’ha acabat”. 

I els que pensàvem que açò anava a ser una altra cosa haurem d’esperar i aguantar. Haurem de tenir paciència. Seguirem votant perquè cal votar. I ho farem sempre elegint la millor opció o, si voleu, la que menys fàstic ens done, tant se val! És una qüestió de gustos: de gustibus non est disputandum. Unes vegades ens fem més pragmàtics i votem el partit dels nostres amb més possibilitats de governar i, fins i tot, podem arribar a col·laborar-hi. I altres vegades votem a qui s’acosta més a la nostra utopia. I ho fem perquè sabem que no tots els polítics són igual com diu el discurs de la dreta. Malgrat totes limitacions, preferisc tenir de president Ximo Puig que Francisco Camps, que encara està buscant l’escalonet que li falta. I preferisc també tenir Enric Morera de president de les Corts que Juan Gabriel Cotino, empresari i polític espanyol del Partit Popular. El que no m’agrada és tenir els meus en oposició a Rajoy. M’agradaria que governaren. Però volen governar? Sembla que, ara, no. No volen trencar l’ou per fer la truita. Ni tan sols fer-li un badallet a la corfa.

No sé si saben que “ells”, els de sempre, estan preparant una espècie de Macrons perquè governen, ací i a l’altiplà. Ja no els acaba de fer el pes ni Rajoy ni Isabel Bonig. Volen uns Macrons que diguen una cosa així com ha dit l’orginal francés a Còrcega: “Estic disposat a reconéixer la singularitat de Còrcega en la Constitució” però “el francés és l’única llengua oficial”. Ho veieu? Res de trencar l’ou. Només pintar un poquet la corfeta. No us penseu que va de broma: aneu pensant en un populista que anirà de centre, però que és més de dretes que els del Partit Popular que ja és dir. És on “ells” hi posaran els duros. Tot per evitar que es trenque l’ou.

Levante, 12 de febrer de 2018

La paraula és l'home

Una vegada, fa molts anys, vaig col·laborar en uns llibres i, en un principi,  per descuit o per oblit, no vam fer cap contracte. Un dia els editors, que se n’havien adonat, ens preguntaren per què no havíem dit res, per què no havíem reclamat el compromís per escrit. Nosaltres vam respondre que no havíem dit res perquè tots els anys cobràvem religiosament els drets d’autors. Que confiàvem en la seua paraula. “Nosaltres venim d’un món en què la paraula és l’home”, els vam dir. I era la veritat més pura, perquè això era de les primeres coses que ens havien ensenyat els nostres pares: a complir la paraula donada, a no fallar, a complir els compromisos. Els nostres pares estaven acostumats als tractes en el camp, en el tall mateix on treballaven, “en el tall mateix de la segada” i no necessitaven  cap intermediari, cap persona que alçara acta notarial que certificara les seues paraules que es donaven sense cap testimoni. No feia falta pagar cap honorari perquè es complira la paraula donada.  “Què vols d’aquella taronja?”, preguntava un. “Tant”,  contestava l’altre. “Entesos” i es donaven les mans i el tracte quedava fet. No se’n parlava més. Ploguera o nevara les taronges o els melons canviaven de propietari encara que la pedra o el fred les fera malbé. Eren homes i dones de paraula.

Si aquells homes i aquelles dones alçaren el cap, segur que no entendrien aquest món d’espavilats en què, per molt paper que es signe i per molt que tot el que es diga estiga “enregistrat”, ningú no compleix la paraula donada. Si parlem dels polítics, la cosa és encara més exagerada. Mireu, si voleu, el fava de Pedro Sánchez que s’ha rebel·lat contra Susana Díaz només per seguir cobrant i seguir dirigint el partit dels socialistes espanyols. S’ha rebel·lat contra totes les mòmies i contra tots els zombis del seu partit per fer el mateix que ells mateixos hagueren fet: amagar-se darreres les cortines i pegar cabotades a totes les decisions de Rajoy sense cap projecte propi de veritat. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per arribar on ha arribat, no feia falta el camí de mentir a les bases amb el “no és no” per a, després, dir que sí a totes les ocurrències de Rajoy.  Per a compartir totes les cacicades contra la democràcia.

Del PP i de Ciutadans ni parlar-ne. Cada dia incompleixen la paraula donada i fan tot el possible per portar els socialistes al solc: que visca Espanya! I a per “ells”, “oe, oe”! Tot per seguir el recte camí  d’accés al ple domini de la terra per part del nou partit únic que anomenen el dels constitucionalistes: el Partit Socialista Liberal Conservador Republicà i Monàrquic. Encara com queda un poquet de PSPV. Veurem fins a quan, perquè si fóra per l’incombustible i perpetu en el càrrecs José Luís Ábalos Meco, ja ho sabeu: només visca Espanya! 

Levante, 5 de febrer de 2018