El riu dels ulls

A casa meua el carter sempre truca més de dues vegades i em porta un llibre d’un amic que desmenteix l’aforisme inevitable d’un altre amic: “Si l’home adult enyora la seua infància és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament”. Vivim i sentim, però, en la paradoxa i recordem la trista felicitat. El riu dels ulls  (Tria llibres) de Rafa Xambó et fa perseguir amb terrible facilitat els dies passats, com cantaria Billy Holiday. I trobe molt ben triada la dedicatòria que em fa: després de tantes batalles amb molt d’afecte i complicitat. I, només començar el llibre, ho veig evident. No s’elegeix la complicitat de pertànyer a la primera generació dels fills de la terra que va tenir el privilegi de poder estudiar en la Universitat. La complicitat de viure una infància vora riu i saber que és doblar l’esquena i clavar els dits entre el fang, amb les espigues tendres xiulant-te per la cara. T’obliga, després, a  mirar-ho tot, la ciutat, la Universitat, el món, amb uns altres ulls, els del riu. I, si férem memòria, encara reconeixeríem totes les males herbes: verdolaga, llonça, serreig, gram... Com no ens havíem de rebotar en els salesians o en el seminari? Els seus records em porten als meus. La seua rebel·lió al seminari em porta a la meua d’escolanet resant el rosari dalt de la trona i botant-me avemaries perquè les beates xiuxiuejaren, sense atrevir-se, però, a qüestionar l’autoritat del xiquet que dirigia les seues pregàries. El passeig amb el pare amb una Ducatti Cucciolo sense papers i haver de fugir pels marges de la policia de carretera, em recorda la topada de la nostra Vespa, carregada amb els cinc de casa, amb la guàrdia civil: “És que els xiquets encara no han vist la mar”, va improvisar el meu pare. I, després, València, la ciutat que ens acull i que, finalment, guanyarem. Seguir la senda dels elefants pel barri del Carme. Dels bars estant: barricades de supervivència en l’ànima. Silencis atapeïts amb el bum-bum dels bafles. Cossos alleujats i plens de besos a les nits humides de l’hivern... I és molt clar el que fa Xambó, com diria Blai Bonet: “Quan un té la memòria que xiscla com un sac de gats, escriure és talment beure per recordar”. I ho fa com ja va endevinar Ramon Muntaner: “Natural cosa és que tota persona, e puis tota au e tota creatura, ama la pàtria e el lloc on és nat”. El lloc on viu. Diuen que el llibre va entre la novel·la, l’assaig i el dietari. Jo afegiria la poesia... Un món per descobrir el nostre brama, com les acàcies roges vora els xops del riu dels ulls...

Levante, 30 de desembre de 2013

Carrer de pas

Cada dia em costa més acostar-me a València. Tinc molt bones amistats en aquest poble, però sempre he preferit que siguen elles les que vinguen a visitar-me. Només hi vaig quan no puc fugir. La presentació d’un llibre d’un amic és sempre un bon motiu. L’última eixida va ser a Octubre, a la Plaça del llibre, per assistir al naixement de la nova col·lecció Onada Educació, una nova iniciativa editorial per aportar lectures amenes i de qualitat a tots els cicles de l’ensenyament. I l’obra que inaugura aquesta iniciativa és justament Després del silenci d’Enric Lluc, una novel·la que va de secrets familiars, que el protagonista, Joan Queralt, intenta descobrir. No us puc dir més de la història, perquè, en arribar a casa, la meua dona s’apropià del llibre i no m’ha deixat ni fullejar-lo. Hauré d’esperar que l’acabe. La Fortuna, però, va voler recompensar-me, perquè, com a deessa que és, sabia què passaria amb  el llibre de Lluc. I va voler que em trobara el vell amic Octavi Monsonís que signava exemplars de la seua primera novel·la Carrer de pas (Edicions de 1984). I com feia molt de temps que no el veia, em vaig acostar i em signà un exemplar. Un exemplar que he començat a llegir i que, des de casa, em fa passejar per la València de la cara bruta: els caixers i els ponts com a dormitoris, els jardins esquifits, la humitat llefiscosa dels carrers del barri vell, les males olors... Tot això acompanyat d’un captaire desconegut que, després d’un atac d’amnèsia, es veu abocat a la mendicitat i a rodar perdut per la ciutat. També, però, puc assistir a missa en la Seu i visitar els pisos luxosos de la ciutat agafat de la mà de Bernadí Taverner i la seua mare. Bernadí pertany a una família aristocràtica i té la mateixa edat que el captaire desconegut i es troba també en una situació molt delicada de la seua vida. La dona l’ha abandonat i, com el captaire, s’ha quedat desorientat, perdut. En definitiva que passege per la ciutat, ara amb un i ara amb l’altre, compartint la soledat que els uneix. De passada, em tope amb altres personatges que deambulen pels carrers: captaires violents, feixistes que els agrada botar foc als dèbils, una mestra jubilada, un cosí de Taverner que ho vol vendre tot i escapar-se per tirar-se de cap a la bona vida, uns estudiants alternatius... I tot des del punt de vista d’un narrador que Enric Iborra anomena intrusiu i que li agrada jugar-hi: entra en la trama, intervé, dóna opinió... En definitiva: bona companyia per fer un volt per la ciutat de València, autèntica protagonista de la novel·la.

Levante, 23 de desembre de 2013

Asfalt, districte, trànsit...

Em pensava, molt sincerament, que l’Honorable Consellera d’Educació Maria José Català tenia molt més trellat que el forense anterior. I, això, malgrat la gran ensopegada inicial, quan va dir que alguns valencians “tenim el defecte de parlar valencià”. Ara veig que no era una ensopegada, que era tot un programa d’acció. Un programa que consisteix a tractar de manera anormal la cultura que anomena “del poble valencià” reduint-la a una assignatura “Maria”. Més sorprés encara m’he quedat en comprovar que, amb bona voluntat, algun sector progressista de l’ensenyament li demana que l’assignatura siga en valencià, sense parar-se a pensar que es tracta d’una altra ocurrència del nostre govern i que les ocurrències no s’han de legitimar, sinó que s’han de denunciar perquè no ens les imposen. Si hi ha algun dels temes que proposa la Consellera que s’haurien d’impartir en l’àmbit acadèmic, tenim unes assignatures serioses i de prestigi on s’haurien d’integrar. Si Blasco Ibáñez o Max Aub tenen la importància suficient perquè els nostres alumnes els estudien, s’ha de fer el possible perquè els integren en les programacions de l’assignatura de Castellà: llegua i literatura, de la mateixa manera que els autors de la llengua del país s’integren en l’assignatura de Valencià: llengua i literatura. El que ha passat en aquest país s’hauria d’explicar en l’assignatura d’història per saber d’on venim i on anem. Els mateix s’hauria de fer amb la pilota valenciana, que ja es treballa en l’assignatura de d’Educació Física i ....  Després, hi ha altres coses que no tinc molt clar que siguen de l’àmbit acadèmic i que deuen ser més pròpies de ser tractades en uns programes d’una televisió que han acabat d’apagar. En compte de demanar que aquesta nova ocurrència de la Consellera s’impartisca en valencià, s’hauria de demanar que la llengua fóra vehicle per a estudiar la ciència, la història i tots els continguts que són importants per al futur dels nostres alumnes. Un idioma de futur, normalitzat, és el que serveix per a parlar de temes universals en tots els àmbits d’ús.  Si volem eixir del complex de carro i haca que patim, hem de traure la llengua dels reductes on volen instal·lar-la els de sempre. Hem de traure la llengua a passejar per les coses serioses, a la modernitat, a la ràdio, a la tele, a les xarxes, a l’asfalt, al districte i al trànsit. Ja està bé que només servisca per a parlar de la garba, del feix, del marge i de falla...

Levante, 16 de desembre de 2013

Homenatge a Estellés

                                Elisa Pascual

 A través del correu electrònic rep la invitació en què Comissions Obreres em convida avui, 9 de desembre, a les 19 hores, a l’edifici Octubre, a un homenatge del món del treball a Vicent Andrés Estelles. L’acte consistirà en una lectura de versos i la intervenció d’algun especialista en l’obra del poeta. Atenció, que diuen que hi haurà picadeta en la cloenda! Fixeu-vos-hi bé que no es tracta d’una invitació de la Conselleria de Cultura, ni de cap altra institució de les que haurien de tenir l’obligació de vetlar pel nostre patrimoni cultural. Es tracta de la invitació d’un sindicat. Encara recorde com, en una Trobada d’escriptors de la Ribera, Josep Lozano va fer la proposta d’organitzar festes populars als pobles del nostre país per celebrar la data de naixement del poeta. I ho va explicar de manera molt convincent: davant la situació crítica que pateix la nostra cultura podem adoptar actituds negatives i derrotistes de lamentació constant o positives i encoratjadores davant allò que estimem. I va proposar uns sopars populars inspirant-se en la festa que fan els escocesos el 25 de gener de cada any per celebrar el naixement de Robert Burns (1759-1796), poeta en llengua escocesa que va morir molt jove per problemes de cor, agreujats per les dures condicions de treball al camp. Poeta de temes quotidians fets sempre des del punt de vista de les classes populars fruit d’una ideologia republicana, radical i progressista. El seu poema Auld Lang Syne s’ha popularitzat a casa nostra: “No és un adéu per sempre. És sols l’adéu per un instant. El cercle refarem. I fins potser serà més gran”. La festa que fan els escocesos ha arrelat fermament com a celebració identitària, ja fa dos segles i escaig que s’hi celebra, com comencen a arrelar els sopars que va proposar Lozano per festejar la memòria d’Estellés en els nostres pobles, aprofitant que el poeta de Burjassot és el més pròxim i té una obra accessible i receptiva en amplis sectors populars: “Ací em pariren i ací estic. I com que em passen certes coses, ací les cante, ací les dic. Ací em pariren, ací estic. Ací treballe i done besos. Ací agonitze i ací em ric. Ací defense unes collites, deu veritats i quatre mites...”. Ara, a més, s’hi sumen els sindicats a festejar el poeta, i es demostra, una vegada més, que sempre no calen els diners per organitzar una història que funcione i que potser tinga continuïtat en anys futurs. Cal establir-la com una tradició nostra, com demanava Josep Lozano en la primera convocatòria. Potser ens ajude una mica a eixir de la boira contaminant que patim. Levante, nou de desembre de 2013

Fabra, el liquidador

.

 Lluís Valcàrcel

 Com que s’ha posat de moda la paraula liquidador, he buscat per la xarxa i m’he trobat que aquest nom es donà, a l’Unió Soviètica, a cadascuna de les 800.000 persones, entre bombers, obrers i miners, que es van ocupar de minimitzar les conseqüències de l’accident nuclear de Txomòbyl. Sembla que la majoria van morir o van caure greument malalts. El cas nostre és molt diferent, perquè, segons el càrrec que ocupen i la manera en què actuen, podríem dir que es tracta de liquidadors de guant blanc, perquè no arriben ni a embrutar-se les mans. El partit popular d’aquesta terra ha fet tants despropòsits que quan se’n vagen semblarà que ha passat Àtila, el rei dels huns, que es deia que per on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l’herba. El president Camps va ser el darrer president d’aquella manera de governar que feia veure que es lligaven els gossos amb llonganisses. Se n’hagué d’anar per la porta de darrere, perquè ja no podia ser tanta mentida i tant de ridícul. I, segurament, Rajoy va elegir, no un governador civil com s’ha dit tantes vegades, sinó un liquidador, amb l’encàrrec de minimitzar totes les malifetes i desficacis que havien fet els seus companys de partit, encara que això suposara acabar amb l’autonomia. I va posar Fabra que era tan fluixet, el pobre, que va voler buscar-se un preparador en lideratge que sembla que hagué d’acomiadar, perquè no quedava bé i algú, amb dos dits de cervell, li degué dir que s’oblidara d’anar a escola i que fera la faena que li havien manat. Ximo Puig ha volgut veure el tancament de la RTVV com una maniobra més de la tasca liquidadora que li han encomanat: amagar el mal que han fet. “La decisió tan precipitada que han pres Fabra i el Consell és que en aquests moments hi ha una investigació en el jutjat que té a veure amb Gurtel, la visita del Papa i la RTVV. No seria d’estranyar que es volguera destruir informació, destruir proves”. Jo no estic tan segur de tanta premeditació, però sembla molt clar que Fabra ha vingut a fer de President d’una manera molt concreta. No la manera que li demana Rus, que és reivindicar on toca el que ens pertany, sinó a fer liquidació dels disbarats anteriors, encara que ens coste la RTVV i l’autonomia. No l’acabe de veure de candidat, encara que té tots els números. Si no, a qui posen? Un altre saque?

 Levante, 2 de desembre de 2013

Un son profund

. Es poden llegir els clàssics als disset anys? La resposta la dóna Enric Iborra en el seu llibre: Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena). “Els alumnes no haurien de tenir cap mena de restricció en les lectures, ni pel que fa a la temàtica, ni al tractament de la temàtica, ni a la dificultat, ni a res. Als disset anys un es pot encarar amb qualsevol llibre”. Molts hem començat a llegir de joves de manera desordenada i enteníem el que enteníem, fins que descobrírem que l’única manera de llegir bé és rellegir. Per rellegir, però, primer cal llegir, encara que fins a una certa edat –Josep Pla ho diu ben clar: haver passat la ratlla dels quaranta– no arribes a traure l’entrellat, a comprendre una mica la impressionant, grandiosa, simplicitat de moltes obres de la literatura universal. Iborra també ho té molt clar: “Això, però, no és cap argument per no llegir als dissets anys. Ben al contrari. Qualsevol llibre el podrem llegir, en principi, més endavant, però la lectura que no fem de joves és una oportunitat perduda”. I té raó. És important que llegim els clàssics, perquè ens hem d’implicar, el més aviat possible, en la transcendental conversa que va començar fa milers d’anys i que continuarà després de nosaltres. I que els joves, a partir de les veus que han parlat abans nostre, adquirisquen la pròpia per trobar algun sentit als grans interrogants que els homes ens hem plantejat des dels inicis de la civilització. El llibre d’Iborra converteix en possible un impossible: tractar un temari que inclou des de les literatures de l’antiguitat fins a la novel•la del segle XX, passant per la literatura medieval, el romanticisme i la novel•la realista, el simbolisme i el surrealisme... I ho fa construint un itinerari que es concentra en sis obres fonamentals: Edip rei, la Divina comèdia, Hamlet, Madame Bovary, Les Flors del mal i La metamorfosi. Un itinerari que fa possible que puguen interessar, als alumnes de batxillerat, uns autors tan importants de la literatura universal com són Sòfocles, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire i Kafka. Això, sense renunciar a una panoràmica completa i fer un tast d’Homer, Virgili, Horaci, Boccaccio, Cervantes, Voltaire, Proust, Joyce,Thomas Mann... En definitiva un viatge que, en el cas d’Ulisses, culminà amb: “un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles, un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim”. Un viatge de retorn a la pàtria, cap a la maduresa física i espiritual, després de tantes aventures i coneixences. Bon viatge!. Levante, 25 de novembre de 2013

T'estimo tant

Mentre veig Rafa Xambó per la tele llegint un comunicat als treballadors de Canal 9, el carter, que només truca una vegada, em porta un sobre que conté el seu últim treball, T’estimo tant, sobre dotze dels sonets de William Shakespeare, que han estat traslladats al català amb eficàcia, intel•ligència i sensibilitat per Txema Martínez que ha fet servir un llenguatge proper, sense rebaixar ni u bri el rigor de la mètrica i la rima. No sé què fer: si seguir mirant-me la tele o obrir el CD. I, evidentment, opte per la segona opció, sense tancar la tele, però llevant-li la veu. Ja me sé de memòria el discurs que toca quan s’han d’esmolar ben bé les eines. Segur que diu alguna cosa així com: “Hem viscut un colp d’Estat mediàtic. Una grandíssima irresponsabilitat per part del Govern...”. Tanque la tele i m’entretinc posant el CD a l’aparell de música que va com vol a casa meua. I sent una lletra que m’agrada molt més que la del míting: “És amb els ulls tancats que hi veig clar, després d’un dia veient coses tosques; quan dormo, al somni et poden contemplar, i com llums fosques són llum a les fosques”. Quan l’acabe de sentir i de llegir-me alguna cosa, pense que fins i tot en aquest treball podem veure la part reivindicativa de l’activista cantant a temps parcial que és Rafa Xambó, que ha fet un disc que és un cant lliure a l’amor homosexual, hetero i bisexual, que encara avui és una assignatura pendent malgrat els avenços en la legislació. Encara avui els sonets de Shakespeare són un instrument per a la reivindicació. Sembla que Shakespeare no tenia manies amb el gaudi de la carn i les seues paraules, cantades per Xambó, sonen com la reivindicació del dret al propi cos, a la llibertat sexual i el dret a estimar com cadascú vulga i a qui vulga. I, segons diuen els crítics, si escolteu el disc, s’hi trobareu amb el treball més madur i refinat del cantant d’Algemesí que, aquest viatge, és acompanyat pel pianista de jazz Salva Vázquez i pel violoncelista Matthieu Saglio que afegeixen un sabor musical de diferents orígens: cançó francesa o italiana, però també músiques americanes, sobretot, de jazz que fan de Shakespeare un “autor fresc, jove, aparentment espontani i genial fins i tot en les equivocacions, tan morals com poètiques”. Esmolem ben bé les eines, però aturem-nos una mica i tornem una altra vegada al Teatre Micalet, el dijou 28 de novembre a les 20, 30 hores a una actuació única. Levante, 18 de novembre de 2013

Canal 9

Escric aquest article mentre mire un programa especial de televisió valenciana després del seu tancament. He d’advertir al lector que ja fa molt de temps que vaig decidir tancar el canal a casa meua. El sectarisme i la manipulació de la informació que transmetia em feia insuportable quedar-me una estona en qualsevol de les seues emissions. Ara contemple, atònit, el mateix dia del tancament, en què m’he decidit connectar-me al canal per veure què passa, que probablement s’hi respira, durant una única vesprada, més pluralitat i més bona informació que durant no sé quants anys de tant de fem informatiu. Totes les veus que eren impossibles de sentir els dies en què la programació era normal, de colp, apareixen com si s’haguera descobert la llibertat d’expressió. Escolte de fons la veu d’Ovidi Montllor i sent a l’alcalde de Morella utilitzar l’expressió País Valencià. Una expressió que segur que tenien prohibida els treballadors de la casa. Sentir a dir en Canal 9 que el president Alberto Fabra no dóna la cara és una notícia tan extraordinària i important com el seu tancament. Ho descriu molt clarament un representant d’Escola Valenciana: “Avui és el primer dia que em deixen parlar en aquesta casa”. No s’equivoqueu, però, no m’alegre del tancament de, malgrat tot, la nostra ràdio i televisió pública. Una ràdio i televisió que han tingut durant massa temps segrestades els mateixos de sempre i que, ara, com a solució al seu sectarisme, corrupció, mala gestió i incompetència, volen desmantellar. Ens volen desposseir dels únics mitjans de comunicació que ens queden en català al País Valencià. Uns mitjans que, malgrat tot, han fet una extraordinària faena de normalització lingüística i de vertebració del país. Durant aquest temps, hem gaudit d’un bon grapat de professionals, que amb els diccionaris en la mà i amb molt d’esforç, ens han pogut oferir programes infantils i esportius que han ajudat a normalitzar la llengua. Amb el tancament de la ràdio i televisió, la minorització de la llengua s’accentuarà de manera inevitable. Ara veig que Ximo Puig diu a través de la pantalla que, si és president de la Generalitat, es compromet a ressuscitar-la. Ja m’agradaria que els gestors polítics del país, en el futur, reconstruïren una televisió i una ràdio pública i decent en què es respirara la pluralitat i la llibertat que s’hi respira aquesta vesprada, la primera després de la decisió de tancar-la. Levante, 11 de novembre de 2013

Un polític de l'idioma

Al CRAI de la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona podeu trobar la Mostra bibliogràfica sobre Carles Salvador. Una mostra que coincideix en el centenari de la seua primera publicació, quan només tenia vint anys, que va ser una contalla que es va publicar a la revista fallera Foc i Flama (1913). Una contalla que seria l’inici d’una llarga trajectòria com a escriptor i lingüista: “Van rovellant-se els arbres dins l’aire tardoral”. El principi d’una biografia inesgotable al servei de la llengua: “Utilitzo la Poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Si ningú no llegís els meus poemes també els escriuria amb la mateixa fruició d’ara. Els publico per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”. I ho va ser i de molta acció. Algú s’imagina quin seria l’estat del valencià sense el treball de Carles Salvador? Què haguera passat si, en 1932, no haguera adaptat les tesis fabrianes a la realitat lingüística valenciana i no haguera enllestit el Vocabulari ortogràfic i la seua Gramàtica Valenciana, publicada l’any 1951, i que diuen que és un dels llibres més editats en la història de les nostres publicacions. Què seria de la llengua actual si els principals escriptors i intel•lectuals de casa nostra no hagueren firmat les anomenades Normes de Castelló i no hagueren adoptat la normativa fabriana que Carles Salvador divulgà a través del setmanari el Camí? “Han soterrat la vella que feia mitja al raig de sol i el jove que collia roses vermelles al tany dels llavis pàl•lids. Oh, els mocadors de fil estampats!” Després de la derrota de la Guerra Civil, a partir dels anys 50 va reprendre els cursos de valencià de Lo Rap Penat per on van passar i aprendre molts personatges importants per a les lletres d’aquests país. “Comencen a refilar els flautins de les joves caderneres i les figues blanques torcen el coll entre el codony olorós el préssec de molla d’or i el raïm que s’acosta al cup”. I ens fem la pregunta de sempre: fins quan els escriptors valencians podran deixar de fer de polítics, de professors, de lingüistes, d’editors... i dedicar-se a la cosa que s’haurien de dedicar? Quan deixaran, els de sempre, de muntar històries absurdes per impedir que el valencià siga una llengua normal i de convivència? Una llengua que es puga fer sentir en tots els àmbits d’ús: “El cotó-en-pèl de les núvoles emmotlla les roques lluents de la muntanya calba. L’herba de les olives s’acurruca en feixos. L’espígol afila les llances en l’aire fresc. La perdiu que resta canta i riu com l’infant matiner que va escola”. Levante, 4 de novembre de 2013

Forrada de baqueta

Fins que no es demostre el contrari els humans som els únics animalets que ens comuniquem a través de les paraules, a través del llenguatge, de la llengua, que cadascú té la seua. No només, però, som capaços de comunicar-nos amb paraules, sinó que som especialistes en fabricar artefactes semàntics per a fer canviar la percepció de la realitat. Una realitat que, malgrat totes les il•lusions que ens inventem, acaba trencant-te la cara o portant-te al cementeri que és on tots anirem a parar. En aquest país fa molt de temps que tenim un govern que ha sigut capaç, sense que li haja caigut la cara de vergonya, de vendre fum dient totes les bajanades, totes les boles, que li ha vingut al cap per defensar els seus miserables interessos polítics. I el pobre Alberto Fabra, amb entrenador particular o sense, no ha aprés la lliçó més elemental: no és el mateix vendre fum quan les coses van bé, quan es lliguen els gossos amb llonganisses, que quan el personal està escaldat. Ara pot dir missa si vol, perquè ningú no se’l creu. No pot repetir la manera de dir les coses de Francisco Camps, de Ricardo Costa, que en glòria, política, estiguen, ni la de González Pons que, si li fan fer els “numerets” que fa darrerament, vol dir també que té els dies comptats, que no el consideren, que no l’aprecien, perquè li fan perdre tota la dignitat, si és que n’ha tingut alguna vegada en aquesta vida. Intente dir que és ridícul que lo president Fabra s’invente un acord amb la Societat Civil, que ni és acord, ni és civil. No se’l creu ni Alfons Rus (perdó per si no li agrada que li diga Alfons) que té molt clar que el president Fabra ha de fer les reivindicacions a Madrid, que és on estan els nostres caragols. El discurs d’Alfonso Rus (el que defensa realment no ho sé) no està molt lluny del d’Enric Morera. Potser també li done vergonya anar a un acte amb una empresa que no paga ací els impostos. I més vergonya encara que el president, amb el més pur estil Ricardo Costa i González Pons, acuse Morera de voler tirar la Ford de casa nostra. I que tinga la cara tan forrada de baqueta com per atribuir la caiguda de l’atur (si és que n’hi ha tal caiguda) a la seua gestió. El valencians poden ser “muelles”, però no han sigut mai faves. Han sigut “muelles” quan els ha convingut, quan han tingut la butxaca plena (parle de la classe dominant, és clar. Els altres hem caigut en totes les derrotes des de les Germanies). Ara, però, si el president segueix per aquest camí, es pot trobar amb alguna qualificació procaç, irrespectuosa i irreverent, que és com qualifiquem a casa nostra als que ens vénen amb pretensions, com si foren Déu sap què... Un municipal de Rajoy, i res més.... Levante, 28 d'octubre de 2013

Pepita no vol a Pepito

Encara que no comulgues amb totes les seues idees i veus el món amb una altra perspectiva, hi ha escriptors que són com de la família. Cada llibre nou que publiquen entra a casa teua i el lliges sabent que no et defraudarà i que et farà molta companyia. Per això, et toca el tendre que la cosa s’acabe, que l’escriptor mate el personatge que t’ha acompanyat durant moltes pàgines pels carrers de Barcelona explicant-te, des d’un escepticisme radical, la transició democràtica, mentre resol casos de la seua faena de detectiu. Parle, és clar, de Pepe Carvalho que, en la darrera novel•la en què apareix, Mil•leni, s’acomiada dels lectors com si el creador del personatge intuïra la seua pròpia mort. Mileni és una novel•la d’acomiadament. “Mai no tornaré a Jerusalem”, “Mai no tornaré a Austràlia”. Carvalho s’acomiada dels llocs per sempre... Carvalho i el seu autor que, quan escrivia Mil•leni, era molt conscient que “la mort li arriba al viu d’amagatotis, la vellesa al jove; mentre preguntem quina hora és, aquesta hora passa...” Vázquez Moltalbán era un heterodox d’esquerres i sentimental. Quan vèiem el futbol de reüll, perquè el cap de la cèl•lula ens havia inculcat que era el nou opi del poble, Vázquez Montalbán ens va explicar que el Barça era més que un club i ni menys ni més que l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya. Per condició social, li hauria tocat ser perico, però, amb la seua heterodòxia, va ser culé. Segur que si s’haguera criat a Madrid hauria sigut de l’Atlètic. Tenia l’ètica dels perdedors. Un perdedor que mai no va buscar el ressentiment amb els que l’acusaven des dels mitjans de la caverna de separatista, com tampoc amb els que l’excloïen com a català per raó de llengua. Ell es considerava un esquerrà, liberal i xarnego que no menyspreava les seues arrels de fora de Catalunya i lloava la dualitat complexa del mestissatge. Ara, que fa deu anys de la seua mort, m’haguera agradat veure escrites les seues opinions sobre tot el procés que es viu a Catalunya. No les puc llegir, però me les puc imaginar: “Jo partisc d’una vella postura leninista que diu que cal estar a favor dels nacionalismes oprimits i en contra dels opressors”. No ho sé, però sé segur que s’haguera mullat. No com tanta modernor intel•lectual espanyola que no diu aquesta boca és meua davant el conflicte i, quan diu alguna cosa, la caga. Potser Vázquez Montalban ho faria fàcil i diria: “Això és com tota la lírica Universal: Pepito vol a Pepita, Pepita no vol a Pepito. Pepito entra en crisi i vol anar al cel.” Levante, 21 d'octubre de 2013

Políticament pobres

Només cal fer una ullada a la llei Wert per trobar-te amb un cos de doctrina intolerant, sectari, classista i irresponsable, fruit d’uns polítics mediocres que, embolicant-se amb la bandera, en compte de fabricar un projecte educatiu, d’estat plurilingüe, seriós, que resolga el problemes de l’escola, busquen, a la defensiva, les adhesions d’un sector de la població que consideren els seus i que són els depositaris d’una identitat nostàlgica i encarcarada. Sembla mentida que no s’hagen adonat que els països políticament pobres, enfront d’un estat cada vegada més nacional, han trobat la resposta de la manera que va aconsellar Xavier Ruben de Ventós: “Deixem-los ser nacionalistes a ells i reivindiquem tot just la independència”. Amb la independència, el reconeixement de la identitat cultural ja vindrà tot sol. Els president Alberto Fabra, també incapaç de fabricar projectes mínimament creïbles, s’oblida dels problemes reals dels ciutadans, l’atur, l’educació, la sanitat, la corrupció i busca una fórmula més antiga que la picor embolicant-se també amb la senyera, amb les senyes d’identitat que, diu, responen a un sentiment popular, com són: “el valencià com a llengua pròpia” i la “senyera, com a símbol de la personalitat pròpia”. Veureu, però, que l’adjectiu “pròpia” contrasta amb el concepte d’una identitat que és “pròpia", però no única: “Els valencians som espanyols”. No sabem si l’inspira el misteri de la Santíssima Trinitat: “Dues personalitats distintes, però només una vertadera”. O bé s’inspira en Antonio Machín: “Como se puede querer dos mujeres a la vez y no estar loco”. I només cal veure la seua actuació a Madrid per veure quina és la nació vertadera i a quina vol més el president Fabra. Com sabeu, la pàtria és la butxaca. I què fa lo nostre president amb la nostra pobreta butxaca? Admet que el finançament de la “pròpia” és insuficient, però, com vol més a Espanya que a cap altra, els diputats valencians del seu partit voten per dues vegades a Madrid contra la millora de l’actual sistema de finançament i, no sé si amb nocturnitat i traïdoria, va fer retirar de l’ordre del dia del Congrés dels Diputats una reforma de l’Estatut d’Autonomia, que hauria de garantir les inversions de l’estat a casa nostra d’acord amb el nombre d’habitants. I què vol que fem amb la bandera? Que es deixe de banderetes i que faça que les ambulàncies arriben a hora, que els nostres fills puguen estudiar dignament i que els empresaris tinguen les infraestructures necessàries perquè la cosa funcione. O que se’n vaja i en busquen un altre que defense els nostres veritables interessos i que no s’amague darrere d’uns símbols que no es creu. Levante, 14 d'octubre de 2013

Per on hem agafat la vaca

Estic cansat de sentir bajanades de les noves generacions del PSOE com la que va dir la nova presidenta d’Andalusia Susana Díaz que assenyala Zapatero com un dels màxims responsables del procés sobiranista català. Supose que la jove promesa del socialisme espanyol no ha caigut en el fet que per a dir que tots els mals vénen de Zapatero no fa falta ni la socialdemocràcia ni la seua renovació. Que la socialdemocràcia no fa cap falta ja ho vaig veure en les darreres eleccions d’Alemanya que, innocent, vaig interpretar com una victòria de l’esquerra (en sumen més de diputats) i tothom donava com a gran guanyadora la senyora Merkel, que no té majoria en la cambra. La lectura és evident: la socialdemocràcia no té una alternativa a la Merkel, com Susana Díaz no té un discurs alternatiu al de la dreta espanyola. Per què no respon a la pregunta: el dret a decidir és un dret democràtic? Que diga clarament si el personal té o no té dret a decidir... La companya andalusa ha de pensar més les coses abans de dir-les. Que tornen els filòsofs! I què cal fer davant de tanta estupidesa? Jo també me’n vull anar-hi, però, com que no puc, m’entretinc llegint els llibres als quals em té acostumat a fer-me empassar, de tant en tant, perquè no para, el meu amic Xavi Serra. Gràcies a la seua manera d’explicar les coses m’he reconciliat amb el gènere literari de la filosofia. Ja sabeu: aquell afer de càtedra, de funcionari, de què parlava Joan Fuster. Xavier Serra ha treballat en el que va deixar manat Fuster que s’esbrinara: Quantes càtedres i quan han estat creades? Qui les ha ocupades i per a fer què? El darrer llibre de Serra La filosofia en la cultura catalana, editat per Afers, respon aquestes preguntes. Demostra que la filosofia catalana contemporània no ha eixit de la terra de Bernat, perquè ha estat epigonal, subalterna i molt poc especulativa: una filosofia d’imitadors i divulgadors, sense trellat. Amb algun intent de sortir del cretinisme per mitjà de l’absorció de les idees que venien de França, d’Alemanya, del Regne Unit... I explica la desorientació en què navegaven els homes de la Renaixença, el voler veure alguna cosa en “la filosofia del sentit comú”, l’escolàstica predominant, el voler canviar la universitat des de dins, el buscar alternatives des de fora i la desviació vocacional d’Estelrich, Capdevila, de Crexells..., que acabaren tots enrolats en el periodisme i malaguanyats per a la filosofia. Era una manera de guanyar-se la vida... I trobem la seua filosofia, com la de molts, disseminada en els articles de diaris i revistes. Potser és la filosofia més interessant que s’ha fet en aquest país. En quina càtedra ballava l’escepticisme de Joan Fuster? Levante, 7 de setembre de 2013

Que no s'agenollen més

Els nostres amics del Partit Popular no volen garantir que compliran els acords d’exigir més recursos a Madrid. No volen desobeir el que els manen des de Gènova, perquè agenollar-se davant el personal de l’altiplà és el seu esport preferit. I els marquen tants gols que semblen l’equip cuer de la competició. Els marquen els gols a ells, però som nosaltres qui ens quedem espatarrats, perquè som els que sofrim les conseqüències de la seua incompetència, de la seua falta de valentia per a defensar els nostres interessos. Camps, l’anterior president, només que existeix en les portes dels tribunals i Rita, pobreta, ja té prou faena en dir que ella no ha signat res, que no hi era. Només s’ha fet unes quantes fotos que ens han costat un ull de la cara. Però què fa lo nostre Molt Honorable, actual, president Alberto Fabra? Lo president no pot fer res, perquè no és ningú. Només és el xiquet que van nomenar a Madrid perquè els fera la faena bruta i perquè seguira ofrenant... A Fabra no l’hem elegit els valencians com a president. Ni tan sols l’han elegit els militants del seu propi partit que se l’han hagut d’empassar. No sé qui va dir, i tenia més raó que un sant, que Fabra no era el president dels valencians, que era un simple delegat del govern de l’altiplà. Per això, no serveix de res que els amics del partit popular acosten postures amb els socialistes, perquè el president no és capaç de defensar-les a Madrid. No és capaç de votar, en les Corts de Madrid, allò que han acordat les Corts valencianes. Ara, però, ja no poden enganyar ningú, perquè estan tots atents a les seues maniobres. La patronal Cierval i AVE consideren lamentable la falta d’acord en les Corts i demanen unitat per anar a Madrid amb més força per a “exigir” i no a “pregar”. S’hauran oblidat del verb “ofrenar”? Que no s’enganyen i que s’obliden de Fabra: no aprofita. La prova la tenim que necessitava un entrenador personal, per a què? Perquè l’ensenye a agenollar-se millor davant de Rajoy? Respecte tot això encara estic esperant a veure que diu Alfonso Rus que sí que està en aquest món elegit a les urnes i ha ensenyat les dents alguna vegada, però encara no ens ha dit com aconseguir el que ell vol, que és el que volem tots, perquè és nostre. Espere que no tornen a culpar els catalans de les nostres misèries. Seria millor que n’aprengueren. Per cert, Ribó, de Compromís, diuen que vol portar la senyera en la processó del 9 d’octubre, perquè se sent orgullós d’ella. Alerta, que li pot passar com al meu amic Baltasar Vives: “Baltasar, la senyera t’empassaràs”, li van dir. “I me la vaig empassar amb pal i tot”, em contà. Levante, 30 de setembre de 2013

Descansen en pau

Quan les coses anaven bé, Kurt Wallader, un personatge d’un grapat de novel•les de Henning Manquell, ple d’humanitat i de sensibilitat davant la vida i que feia de comissari a Suècia, ja ens advertia de la mort de l’estat del benestar i volia jubilar-se perquè no acabava d’entendre aquesta societat posmoderna que va apagant tots els llums que tant va costar encendre. Si el vell comissari ja veia això en l’envejat paradís suec, quan encara no havíem entrat en la crisi, què veuria ara, en la nostra terreta que sempre ha estat molt lluny d’assolir el benestar del seu país? Les causes i les conseqüències de la mort de l’estat del benestar les explica un altre home gran, Josep Fontana, en un llibre molt ben documentat, Por el bien del imperio. A través de les pàgines de Fontana intuïm, d’una manera o altra, que no només ha mort l’estat del benestar, sinó que, amb ell, ha mort també, tal i com la coneguem avui, la seua inseparable socialdemocràcia amiga, com si es tractara del drama Romeu i Julieta. On va la socialdemocràcia sense el seu estimat? No troba el nord i es veu arrastrada per una societat civil que cada dia està més lluny dels seus tímids plantejaments. I el que és més greu encara: no la veiem enyorar els temps en què dirigia tots els processos, era present en totes les processons i proposava alternatives per buscar un món millor. Quines alternatives creïbles té contra l’atac més formidable a l’estat del benestar des de la seua existència? Retallar com va fer Zapatero? I davant la crisi dels partits polítics? On és el debat ideològic? Quina proposta fa davant la percepció que els ciutadans tenen d’Europa? Ens quedem? En quines condicions? Ens n’anem? No, es limita a fer por al catalans, com fa Almunia. Què fem davant la crisi de l’estat? Què fem amb la crisi social? Com recuperem la credibilitat de les institucions? Com recuperem la democràcia? Com pot ser que, ara, per a resoldre un greu problema entre nacions reconegudes amb timidesa, propose un federalisme apocat i no el que formava part de la seua identitat i que té arraconat en l’habitació de les rates? No entén que ha fet tard? Ha fet tard amb una proposta que no pot il•lusionar un poble que se sent humiliat per les sentències d’un Tribunal Constitucional que no té cap credibilitat. Què li queda quan renuncia a la democràcia? Quan li nega a tot un poble el dret a decidir? Li queda aproximar-se més encara a la dreta troglodita amb paraules com les d’Ibarra que col•loca el moviment pel dret a decidir al mateix sac que els dictadors Hitler i Mussolini. Els vells socialdemòcrates s’han convertit en “ni-ni”: ni estudien, ni treballen. Levante, 23 de setembre de 2013

La MIM a Sueca: un miracle

La paraula miracle és la que més es va sentir en la presentació de la 24a Mostra Internacional de Mim de Sueca que es va fer, com sempre, en la Muntanyeta dels Sants que ja s’ha convertit en un dels poquets símbols de la resistència que ens queden. Amb un excel•lent arròs patrocinat per un botiguer local, com ha de ser, es presentà una Mostra que vol subratllar que el treball en equip és un dels pocs instruments que ens queden per resistir tota la caspa carpetovetònica i carca que ens vol envair les nostres vides. Potser, per això, no va arribar a temps a la presentació Manuel Tomàs Ludeña, director General de CulturArts Generalitat, que deuria estar entretingut en acomiadar personal en una d’aquelles coses que tant de moda ha posat la dreta local i que es diuen ERO. Sí que va assistir a l’acte la representació de la inexistent banca nacional que ens queda: el Compromís social Bancaixa i que es diu Pepe Catalunya, que pobrets i com poden, continuen patrocinant el Festival de MIM i els premis que volen anomenar Ciutat d’Alzira, però que sense el meu amic Josep Gregori i la seua editorial Bromera no existirien pas. No sé si el pas anterior està ben posat, perquè jo no el faig servir, però, amb la que cau, cada dia tinc més ganes d’anar-me’n nord enllà on diuen que la gent demana el que és seu; no com ací que tenim un president que no pinta fava i fa el ridícul allà on va, sobretot, quan va a l’altiplà que és on li manen la faena. Estava, però, parlant del festival de MIM i havíem quedat que era un miracle. I és veritat. Em va tranquil•litzar molt el meu cunyat Joan Baldoví quan va reivindicar tots els anteriors governs municipals en la tasca d’un projecte comú: el MIM de Sueca no és de ningú, perquè és de tots. Més encara i accentuant la importància de l’equip, el Coordinador de la Mostra i imprescindible per a molts, Abel Guarinos, de manera molt sincera i modesta, va dir que, encara que ell desapareguera del mapa, la Mostra continuaria perquè hi havia una estructura creada, un equip, que podria continuar la tasca. Una tasca que aquesta edició protagonitzen les sinèrgies humanes en temps de crisi: el treballs en grup, col•lectius de treball, i tot posant l’accent en muntatges de teatre gestual amb arrels de tradició en la dansa popular i el folklore. Enguany Abel vol que ballem. Ja sabeu: vol que alcem la cameta! Levante, 16 de setembre de 2013

Desert estèril

Encara que m’hauria de suggerir altres coses molt més crues i punxants, trobe molt entendridora la foto de Soraya Saénz de Santamaria, entre González Pons i Floriano, en la seua arribada a Gandia per inaugurar l’Escola d’estiu del PP. La vicepresidenta dibuixa un somriure magistral i alça la cara per mirar la de Pons mentre li ensenya la bossa de mà que fa ressaltar, en la foto, el seu gran rellotge blanc. I t’imagines el que no diu: “No us porte res. No crispeu, no feu cadenes que trenquen Espanya, què voleu?”. Després, quan lliges el que va dir al president Fabra que l’acompanya en el viatge d’anada i tornada a l’estació de l’AVE t’adones que no anaves massa desencaminat: “Abans es reclamava molt i es demanava fora el que no es tenia dins. Ara es valoren les administracions eficaces que són valentes a l’hora de prescindir de coses” i “La política ha canviat, s’aprecia els polítics que gasten només el que tenen i no viuen per damunt de les seues possibilitats”. És a dir el que t’havies imaginat: “Com que no alceu un gat per la cua, no us porte res”. I és que l’únic que alça la veu i el cap per cridar un poc, però sense fer cap de soroll, no siga cosa que l’acusen de nacionalista, és Alfonso Rus: “ Sóc valencià, del PP, però valencià i cal reivindicar el que ens toca davant qui faça falta. Si ens donaren el que donen a altres ens sobrarien els diners”. Té raó, però què fa o què ens suggereix que fem perquè ens ho donen? La resposta és evident: seguir ofrenant noves glòries a Espanya. Mentre no ens demostre el contrari, seguirem pensant que el seu discurs reivindicatiu no és més que pura retòrica. Potser trobe la manera d’aconseguir algun duro, com ha fet sempre la dreta: amb resignació dels que sofreixen i amb la caritat dels que posseeixen, com ho vol fer la rectora de Màlaga per a finançar els estudiants sense recursos: drets educatius a colps de caritat. Potser, per això, l’alcalde de Xàtiva s’ha fet visitar pel xeic milionari d’Emirats Àrabs Hamad bin Hamdan amb qui s’ha retratat amb el quadre de Felip V cap per avall. A veure que cau, es deu haver dit Alfonso Rus, perquè no crec que el seu propòsit siga reivindicar la figura del poeta Ibn Hazm, del qual el xeic és admirador. Un poeta andalusí del segle XI que s’hagué d’exiliar per la intolerància religiosa i que ens va deixar uns poemes que podrien estar escrits avui: “La ruïna ho ha regirat tot: la prosperitat ha esdevingut desert estèril; la societat, solitud espantosa; la bellesa, un munt d’enderrocs dispersos; la tranquil•litat, un encreuament aterridor”. Levante, 9 de setenbre de 2013

Els primers trons

Tots els anys passa el mateix. Arriba un dia de final d’agost i cauen de colp tots els trons d’uns diaris que et tornen a les històries massa repetides de la realitat de sempre: Atac imminent, Estats Units i els seus aliats es preparen per a llançar míssils...; el PP evita que Rajoy haja de respondre per Bárcenas; el Govern, del nord, certifica el retall de 2000 milions en aquest exercici; Bànkia dóna tres dies al Consell, d’ací, per a abonar el deute de la Fundació del València CF; Fabra millora el sou a dos assessors. Segueixen els trons, però ara en el cel. Comença a ploure i no es pot fer el penúltim passeig matinal per vora mar. Les gotes impacten contra el vidre de la finestra com si t’advertiren que el parèntesi s’ha acabat. Es refreda l’ambient i s’agraeix el canvi: L’oratge deixa el dia més fred d’agost en 27 anys. El sol descansa i el món es torna una mica més obscur. Podries contemplar el paisatge humit de la pluja, però no pots estar molt de temps immòbil i t’obligues a seguir llegint els diaris que et desperten d’uns dies de descans: l’aire càlid i humit de la mar dispara les tronades; el TSJ rebutja donar més termini al fiscal de Nóos perquè estudie els delictes atribuïts a Camps i Barberà. Encara està aquesta gent per ací? Que no s’avorreixen de protagonitzar les mateixes històries? Encara com has pogut descansar. Penses que has tingut sort d’haver pogut desconnectar, perquè bona part del personal seguirà sofrint les conseqüències de tot el que patim: retallades brutals, atur i més treball i la meitat de jornal... “Preferisc perdre la mà que no tot el braç”, diu un treballador que ha arribat a un acord amb l’empresa. Què farà Blasco aquesta nova temporada? Com ens entretindrà? Què passarà amb la tele, d’ací i d’allà? No en veurem cap de les dues? I com s’ho farà un Fabra que cada dia se li assembla més a Camps, però sense ni un duro? Seguim llegint i li hem d’agrair al bocamoll de González Pons que, per fi, diga algunes coses amb molt de trellat per tancar una polèmica absurda: “Qui es fotografie amb gestos feixistes no mereix estar en el PP”. Però, sobretot, li agraïm que es desmarque dels qui equiparen la bandera feixista a la republicana, quan confessa que se sentia representat pels republicans espanyols que van alliberar París de l’ocupació nazi i per la bandera “històrica” que oneja en la plaça de l’Ajuntament de París des de 2012 en els actes de record dels exiliats espanyols de la resistència. La gota freda descarrega fortes pluges en la Safor, la Marina i la Vall d’Albaida. Ens haurem d’espavilar i tornar a la faena. Levante, 3 de setembre de 2013

Uns tenen la fama i altres

Rellegir Joan Fuster és una mania que sempre resulta gratificant, perquè et trobes amb suculentes històries que, si més no, són molt divertides. Més encara quan es tracta d’anècdotes que contribueixen a l’insistent debat: per què no es va industrialitzar el País Valencià i sí que ho va fer Catalunya? Per què va fracassar la Renaixença? Ja ho veieu: nou de trinca. El que sí que és xocant, però, encara que Fuster la va explicar en una col·laboració en el Correo Catalán el 5 de setembre de 1963, és la tesi d’un viatger, Joan Francesc Peyron, provençal de nació, que diuen els sabuts que en 1780, a Ginebra, va publicar, de manera anònima, un llibre que conta el seu passeig per la Península Ibèrica durant els anys 1772 i 1773. La tesi de Peyron és sorprenent perquè trenca uns dels tòpics més arrelats a casa nostra: acusava els valencians de “lents”, en el sentit de mandrosos; i de sobris, en el sentit de moderats, agarrats, que no gastaven. Els barcelonins, en canvi, eren més dissipadors. I, això, és el que sorprén i Fuster es pregunta: “Quan els valencians ─gent alegre, de traca i paella, pantagruèlica per definició─ han pogut ser “acusats” de més sobris que els barcelonins ─fenicis, fanàtics del treball i de l’estalvi, escatimadors? Ja poden fiar-se vostés dels tòpics”. Però aquella era la mirada del viatger occità. A València, va poder apreciar la importància de la indústria del teixit de la seda. Una industria, però, que no podia fer el bot qualitatiu per l’abundància de festes, el temps dedicat a les pràctiques pietoses (la mandra) i la sobrietat del veïnat. Com que no gastaven no podien créixer. No us sona? “L’home és, ací, en general, tan sobri, de tan poc luxe, les seues diversions i els seus desigs són tan limitats, que durant molt de temps les manufactures mancaran a Espanya d’emulació”. Per a Peyron l’austeritat en les despeses era, en termes generals, una causa de la nostra mediocritat econòmica. Barcelona, diu, era tot el contrari: “Estic convençut que les parades i sobretot les tavernes contribueixen a fer el poble laboriós”. I continua: “Barcelona és l’única ciutat d’Espanya que té tavernes en els seus encontorns, on el poble fa cap en multitud els diumenges i els dies de festa; allí canta, allí balla, i algunes vegades fins i tot s’emborratxa. Però al dia següent es mostra més actiu en les botigues i els obradors”. L’argument és molt bo: després de la festa es treballa més. Ací a València passaven el rosari. Increïble, no? Levante, 29 de juliol de 2013

Dignitat política

Si voleu que us diga la veritat, a aquestes alçades de la vida ja no em sorprén ni m’indigna que el President del Tribunal Constitucional tinga vincles amb el PP, ni que defense la legalitat de la seua militància política. Ja fa temps que sé que no els importa ni l’ètica ni l’estètica. Aquest paio, o senyor, digueu-li com vulgueu, és el que ha de decidir si tenim dret o no a un fum de coses que afecten la vida privada i la col·lectiva. També em fa gràcia que Gonzáles Pons, fent el paper que ell creu que li correspon, actue com si fórem tots faves: “Acabarà sent punible votar el PP”. Diu, pensant que viu encara en l’època que lligàvem els gossos amb llonganisses, quan la gent s’empassava tot el que deien, com explicà un company seu: “els prometem que els portarem la platja i va i s’ho creuen, són tan babaus que ens voten”. I s’equivocava. No els votaven perquè els enganyaven i perquè no sabien les barbaritats que estaven fent. Els votaven perquè s’hi lligaven els gossos amb llonganisses. La cultura dels diners havia triomfat i, al personal, l’importava ben poc les seues malifetes. No han votat ací a un personatge que deia que estava en política per a fer-se ric? I què passa?, senties a dir. Jo també en vull del mateix... I la maquinària funcionava. Ara el personal sí que no ho perdona, perquè li han tocat la corfeta. Per això, i només per això, cauran malgrat les ximpleries de González Pons i tot l’anticatalanisme i victimisme que es puguen inventar. Tot això ja no em sorprén, ni m’importa: estem vacunats i curats de tanta misèria. Els que sí que m’importa és que, per culpa d’aquest personal, vulguen fer a tots els polítics igual. Batiste, l’alcalde d’Albalat, diu que deixa la política i que no es presentarà a la reelecció: “No tinc ganes”. Després d’haver estat en política des dels 16 anys, quan simpatitzava amb el PC, per a abraçar després l’ideari nacionalista del PSPV, ara es troba cansat i decebut en la situació actual, “en la que ens posen a tots els polítics en el mateix sac”.  Un alcalde socialista que té tres majories absolutes en les seues espatles i en els moments més difícils, ara diu que acaba i se’n va decebut, però deixant el seu ajuntament sense deutes i amb un patrimoni molt superior al que tenia quan va començar. Un mestre, diu Jordi Major, secretari dels socialistes de la Ribera Baixa. Esperem que les paraules de Jordi Major no siguen pura demagògia, com les de González Pons, i que les pose en pràctica. Tots els polítics no són igual i n’hi ha de ben dignes.

Levante, 22 de juliols de 2013

Coach

Quan era molt jove, em pensava que una persona podia liderar un partit per la seua capacitat, per les seues aptituds i per la seua vàlua. Mol aviat, però, vaig poder comprovar que els camins de la política són més abrubtes i que cal recórrer-los amb una bona navalla, perquè els companys de viatge et venen viu a la primera oportunitat que se’ls presenta. Per això, la lleialtat, la submissió, la família entesa en el més pur sentit mafiós, són paraules clau, perquè un líder puga arribar-hi al cim de l’organització. No es tolera cap crítica, ni cap discrepància: “qui no està amb nosaltres, està contra nosaltres”; “aquest és un delinqüent, però és el nostre delinqüent”... I, com que es tracta d’una guerra ferotge en una selva en què els grups cada vegada actuen amb menys pietat, la política, tal i com es fa, resulta un camí inhabitable per a persones amb una mica d’escrúpols i amb un sentit ètic de la vida. I qui transita per aquest camí? Ja veieu qui són i com actuen. Si ens centrem en els presidents de la Generalitat Valenciana, haurem de concloure que Joan Lerma ha sigut el millor de tots en la política i en la gestió, sobretot, si el comparem amb el seus successors, que han estat una calamitat, un desastre i una desgràcia per aquest país. I això que Joan Lerma va arribar-hi perquè el PSOE fulminà Josep Lluís Albinyana per les seues polítiques valencianistes. Lerma es tragava tot el que li imposaven de Madrid i no va tenir cap escrúpol per arraconar, derrotar i diluir els nacionalistes de l’antic PSPV, que després intentà recuperar un a un, quan ja no tenien ni força ni família. El fet més simbòlic d’aquest procés fou no renovar Manuel Girona en el càrrec de president de la Diputació per defendre la identitat valenciana en plena batalla de València. Lerma muntà una aliança amb les dues famílies que després serien el seu únic enemic: la de Ciprià Císcar i la dels Blasco. Eduardo Zaplana ja sabem com arribà, què pretenia, què ha fet i com li va. Una de molt bona, per a les seues intencions, va ser recuperar Blasco; d’Olivas, ni parlar-ne, perquè durà un tres i no res, però ha sigut molt pitjor per a tots el premi que li donaren. I de Camps que voleu que us diga? Jo conec gent que li falta un regó, però un escalonet... Encara està pujant-lo. Com no va a necessitar Alberto Fabra, el més mediocre de tots, el coaching personal, que és un sistema d’exercicis per a ampliar el coneixement i la bona gestió dels recursos personals? Necessita un entrenador, ara l’anomenen coach  perquè sone més postmodern. Ha d’aprendre a passar a l’acció, perquè, si no, se’l menjaran viu.

Levante, 15 de juliol de 2013

On brama la tonyina!

Aquesta gent que ens governa no sap en quin país viu, ni els problemes i les preocupacions del personal que l’habita. O, pitjor encara, no vol saber res d’una trista realitat que vol amagar com siga. Si parlaren amb la gent del carrer, sabrien que el problema més gros que pateixen és que no tenen treball i no saben com eixir d’un pou que cada dia es fa més fondo. Els que en tenen, de treball, estan tan desprotegits i temorosos que no saben com reaccionar davant d’una empresa o una administració que s’aprofita de la conjuntura per a despullar-los de totes les conquestes que s’havien aconseguit. L’altre dia, el meu amic Paco Vera, que s’ha jubilat, es va acomiadar dels companys de la faena amb unes poques paraules, però que ho expliquen tot: “Vaig començar la carrera professional lluitant perquè el meu treball fóra una miqueta digne i he acabat els meus dies de faena lluitat per no perdre el que aconseguírem”. Parles amb qui parles, et conta que l’empresari li ha dit que ha de cobrar menys i fer més hores. No poden fer res, perquè hi ha un exèrcit d’aturats que està esperant que algú els contracte per una misèria de jornal. Aquesta i no altra és la preocupació dels habitants del país i que el partit que ens governa vol ignorar i intenta amagar amb les xorrades de sempre. La cortina de fum torna a ser la polèmica estèril que s’ha muntat per la proposta del PP de canviar la definició de valencià que ofereix el Diccionari de la Real Academia Española. Com si no tingueren més faena que fer el ridícul i posar contra l’espasa i la paret la institució que legalment té les competències lingüístiques segons l’Estatut d’Autonomia. El president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en compte d’intentar mantenir la dignitat del seu càrrec, ara vol donar una eixida a la barbaritat dels seus amics del PP. No va fer ja prou el ridícul l’AVL rendint-se als criteris d’un forense? Ara volen perdre el temps amb una comissió amb la consellera que té un cognom molt clar, Català, però que es disculpa per tenir el defecte de parlar en valencià? Jo no sé què pensa fer Josep Palomero i els seus companys especialistes en construir enigmes que han de desxifrar els professors davant els alumnes. El que jo personalment pense és que s’haurien d’abstenir de fer més el ridícul i intentar dotar de la  dignitat que encara no té una institució que es creà per a resoldre un conflicte totalment artificial. Per què no fa, la conselleria, o qui siga, una comissió per a canviar la definició del càncer? Podria quedar així: “malaltia greu que ningú no vol tenir”. Que se’n vagen on brama la tonyina!

Levante, 8 de juliol de 2013

Viure el present

Si alguna organització política vol tenir èxit i connectar de nou amb el personal, s’hauria de plantejar oblidar el passat i proposar alguna cosa, aplicada a la política, com la que va propugnar Joan Brossa per acabar amb l’esperit nostàlgic i ploricó de la Renaixença i deixar pas al Modernisme. Fent una mica de trampa ens podria eixir alguna cosa així: “A èpoques noves, formes de política noves. El fonament de la política d’una generació ha de reposar sobre les coses bones de l’anterior, però si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si la pell de brau vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de formes noves de fer política, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volte, procurant influir sobre ell per millorar-lo...” Vull entendre les paraules d’acomiadament del líder andalús José Antonio Griñán en aquest mateix sentit i no en un simple canvi d’edat dels dirigents dels partits ─hi ha jove que és més antic que la picor o, si no, mireu bé la Carme Chacón─. No sé quins interessos últims hi ha darrere de les paraules de Griñán, però eren molt clares: “No pot ser que la societat canvie, que els reptes canvien, que els problemes siguen nous i que els dirigents d’un projecte social, polític i econòmic no siguen solidaris amb aquest canvi. Qualsevol ofici s’anquilosa i envelleix si no es produeix a temps la incorporació de saba nova capaç de recollir l’herència i avançar en la carrera”.  Griñán no ha deixat dubtes d’interpretació: “La Transició és ja passat”. I, no només passat, sinó que conté un relat que ja comença a donar agonia. Segons Marc Álvaro, en un llibre tempestuós i mordaç, Els Assassins de Franco, la transició espanyola va ser una gran impostura, elaborada a mitges entre franquistes i opositors, que va consistir a tallar amb el passat i a tergiversar-lo per tal de compondre un futur que els fóra favorable. Marc Álvaro assegura que la transició es va fer de manera contrària a la que s’ha contat durant trenta anys, “la faula de la transició”, i que s’ha fet sense reconciliació, sense que es diguera la veritat i sense justícia. Jo no sé si Marc Álvaro té part de raó o la té tota, el que sí que pense, però, és que els progressistes han d’avançar i canviar les coses. Fins ara, eren els conservadors els que no volien canviar res per a mantenir els seus privilegis. O és que ens hem de creure que els polítics són una “classe” o “casta” que només pensa en els seus propis interessos?

Levante, 1 de juliol de 2013

Ètica i responsabilitat

En un moment que la “classe” política està totalment desprestigiada, cosa que s’ha guanyat a pols per haver-se dedicat més a mirar-se el propi melic que a pensar en els problemes dels ciutadans, que en són molts, el Partit Popular de casa nostra torna de manera conscient i premeditada,  no sé si amb nocturnitat, però sí amb traïdoria, a practicar la política més miserable i carronyera que s’ha fet en aquest país. Presenta, en benefici propi, una proposició no de llei pel tema d’una llengua maltractada que, si poguera, eliminaria del mapa, perquè pensa  ─però s’equivoca─ que podrà amagar, amb una esquitxada de fum i de fem, tota la seua corrupció, incompetència i incapacitat i guanyar un grapat de vots. La proposició, que diu que el valencià ve de l’ibèric, no només és èticament reprovable ─la majoria dels diputats populars són conscients de l’aberració que fan─, sinó que també s’oblida dels estudis científics de les universitats i vulnera la legalitat vigent: l’estatut d’autonomia i una col·lecció de sentències de tribunals de justícia. La pregunta és clara: no serà també això una forma més de corrupció? No hi ha cap organisme que obligue a acatar les lleis, les sentències judicials, a un Govern autonòmic? Però no s’acaba ací la irresponsabilitat d’aquesta classe de gent. Fa molts anys, en aquest país, s’orquestrà una campanya similar que incità uns fanàtics ─per dir-ho de manera suau─ a posar unes bombes que atemptaren contra la vida de persones digníssimes que l’únic mal que havien fet era aportar el seu treball, les seues investigacions i les seues conviccions sobre la història i la cultura d’aquesta terra. No ha aparegut encara cap document ni cap treball seriós que estigura a l’alçada per a rebatre aquestes investigacions. El que sí que van aconseguir, però, els propulsors de les campanyes anticatalanistes, va ser fomentar el fanatisme intransigent que, convertit en odi, impulsà la violència. D’això se n’ha parlat molt, se n’ha teoritzat i s’ha intentat definir com autoria intel·lectual. Si amb les mentides i les proposicions de llei deliberadament corruptes ─que no actuen amb justícia ni amb legalitat─ torna a créixer l’odi i la violència, que encara no ha desaparegut del tot, qui en serà el culpable? A qui ens podrem dirigir perquè, per una vegada, paguen els irresponsables els seus pecats.

Levante, 24 de juny de 2013

Com si ploguera

Tenen més raó que un sant els qui pensen que els socialistes estan desapareguts, absents i reprimits en un amagatall segur. Esperant que passe alguna cosa sense haver de prendre cap iniciativa. Passen de tot. Fins i tot emmudeixen quan els bombardegen l’essència, el concepte original, d’una de les seues creacions més emblemàtiques en matèria cultural. Parle de l’assalt intervencionista a l’IVAM. Com si ploguera! L’IVAM es va crear en un moment en què els socialistes volien exercir el paper d’un partit d’esquerra: dirigir la societat, fer d’avantguarda i assenyalar el camí. I es van fer moltes coses, algunes més bé i altres més malament, però hi havia una direcció. Ara no tenen cap iniciativa i tampoc no saben què fer de les propostes dels altres. I s’abstenen en una proposta d’Esquerra Unida, en les Corts Valencianes, en què s’insta al Govern a convocar un referèndum perquè els ciutadans decidisquen entre monarquia i república. Diuen que no és el moment d’obrir aquest debat, sinó de reforçar les institucions. No van veure el moment d’encetar el meló durant la transició de la qual encara són esclaus, i tampoc no el veuen ara que totes les institucions pateixen la mateixa crisi de credibilitat democràtica. Es pot parlar d’acabar amb tot: amb les autonomies, amb les diputacions... Es pot desmantellar l’estat del benestar, es pot qüestionar el funcionament dels partits polítics, però no és el moment de parlar de la monarquia. Em fa riure Rubio ─que tampoc troba mai el moment de dirigir-se als mortals en la llengua de la terra─ quan diu que el tema no és república o monarquia, sinó més democràcia i millor democràcia. Diu que ningú no dubta que Gran Bretanya és un dels millors exemples de democràcia a Europa. O siga que segons Rubio podem comparar Gran Bretanya a Espanya en el tema de la monarquia, però no en el del dret a decidir de les seues nacions: Escòcia no té res a veure amb les nacionalitats espanyoles. El socialistes han renunciat a dirigir la societat i no saben, no tenen criteri, en el tema de la monarquia o la república. Si ells s’abstenen, si no saben què volen, què podem fer nosaltres pobres mortals? Tampoc no volen que ho votem en un referèndum. De quina qualitat democràtica parla Rubio? Ni dirigeixen ells, ni volen que decidim nosaltres.  A què es dediquen els socialistes? A reprimir-se i abstindre’s, com si estigueren en quaresma. Que estiguen alerta que els pot passar, ja els passa, com al personatge de Jaume Roig en l’Spill: “L’hom qui s’absté d’axò en quaresma, a cinquagesma cornut es troba”.

Levante, 17 de juny de 2013

És trist equivocar-se

Intente desconnectar de les coses serioses de la vida i em pose els auriculars de la ràdio per entrar a un programa esportiu i sentir què diu Neymar en l’idioma de la terra: “Bona tarda a tothom. Estic molt feliç i emocionat de ser jugador del Barça i haver realitzat el meu somni. Moltes gràcies i que Déu ens beneeixi. Visca el Barça!”. Com que amb el mòbil pots fer de tot,  busque  per la xarxa i em trobe que té una professora de català, Bel Juvinyà, que és coordinadora de l’empresa AB Relocation Solution, una companyia que es dedica a facilitar els processos d’adaptació de treballadors de països estrangers. I veig declaracions de la professora en què felicita el jugador pel discurs durant la seua presentació al Camp Nou, després de només quatre hores de classe. “Neymar és un alumne molt aplicat, hem tingut poc temps, però ha tingut una pronunciació molt bona i ho ha fet molt bé”. Tot això mentre continue escoltant la ràdio i, com tots els dies, a les dotze de la nit, connecten amb Antoni Bassas que fa de corresponsal a Washington. M’agrada sentir-lo, però aquella nit em desbarata la vetlada. Bona nit! Com estàs?, li pregunta el Pere Escobar, com cada dia. Bassas, contesta alguna cosa així com: Estic una mica enfadat, perquè acabe de llegir un informe del Fons Monetari Internacional i no sé si aplaudir-los la sinceritat o denunciar-los la seua incapacitat. L’informe, al qual ha accedit el Wall Street Journal, explica que les propostes d’austeritat han enfonsat l’economia grega, que no havien mesurat bé les conseqüències. Es tracta d’un error que ha portat el país a una depressió més profunda. I intervenen els tertulians: “Els que han fet aquests plans haurien d’estar deportats!” “Imagina com et pots sentir, si tens passaport grec”. “Ha costat morts... I a Grècia, bressol de la democràcia, han fet créixer un partit filonazi que veurem què passa...” “S’ho replantejaran? O d’ací a dos o tres anys diran el mateix d’Espanya?”. “Aquest error és imperdonable perquè ara no pots tornar a la casella de sortida i començar de nou...” Cadascú deia la seua fins que el conductor del programa se n’adona i diu, com si haguera vist la llum: “Alto! Fem un programa d’esports, no?” “Sí que ens ha portat la tristesa...” Ells tornen als esports, però jo no puc deixar de pensar que la vida està plena d’equivocacions i no podem repetir la jugada. Crec que va ser Jaume Cabré qui va escriure: “És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se’n sense remei, és espantós”.

Levante, 10 de juny de 2013

Com que m’encanten els mítings i els sermons, no va ser una casualitat estranya de la vida que l’altre dia escoltara una homilia del Papa Francesc en què afirmava que fins i tot els ateus poden ser bones persones. El pontífex va demanar que totes les persones “bones” treballen juntes per a la humanitat independentment de la seua religió o si són ateus. El que em va sorprendre de manera molt grata, però, va ser quan digué: “Déu ha perdonat tothom amb la sang de Crist, inclosos els ateus”. Van ser unes paraules que em van reconfortar, perquè les vaig interpretar de la manera que més em convenia: “Com que sóc bona persona, tinc assegurada una cadira en el cel i no em passarà com al pobre Virgili que, malgrat haver estat un fidel guia de Dant en el tercets encadenats hendecasíl·labs del llarg camí de l’infern i el purgatori, tenia la porta tancada del cel, pel simple fet de no ser cristià. No podia ser-ho, perquè va viure abans de Crist. L’alegria, però, em va durar molt poc, perquè el Vaticà li ha esmenat la plana al Papa i ha intervingut per a dir que els ateus no aniran al cel, sinó a l’infern. El Papa no havia afirmat en cap moment que els ateus anirien al cel, però havia assegurat que, si eren bons, serien perdonats. I jo vaig pensar, com molts, que em podia estalviar la condemna, perquè, si Déu em perdona, puc anar al cel, o no? No! Han dit els desbaratadors de festes de sempre. Ha aparegut un portaveu del Vaticà, Rosica, que ha matisat les paraules pronunciades pel Papa en el seu sermó. No hi ha prou en ser bo per anar al cel. Tot aquell que coneixent l’Església fundada per Crist i necessària per la salvació la rebutgen, no podran creuar les portes del Paradís o, el que és el mateix, obren les de l’infern. I em va caure el món damunt, perquè les meues il·lusions i esperances van desaparéixer com una ratlla de fum. No podia entendre com el Papa, que jo em pensava que era infal·lible i que tenia línia directa amb Déu, manara menys que la caverna del Vaticà. Tan de bo haguera fet cas al meu pare que em deia: “Entre creure i no creure no paga la pena no creure, per si de cas”.  Ara, em diu el meu filòsof de capçalera que això ja ho va escriure Pascal, però tant se me’n dóna de qui és la maleïda frase, perquè m’ha fet veure la llum. Ara entenc Rita, Camps, Cotino, González Pons i tota aquesta gent. Ho tenen molt clar: fan i diuen el que els dóna la gana i, després, es confessen i en pau: al cel. Només cal ser creients i que els agafen confessats.

Levante, 3 de juny de 2013

Enric Lluch

Cada any, pels volts de sant Blai, em reunisc amb Enric Lluch en la Trobada d’escriptors de la Ribera que ja s’ha convertit en un moment d’encontre sòlit i agradable per a un bon grapat d’amics que tenim el vici de la ploma. Enric, però, en té molta més de ploma, perquè sempre ens guanya per golejada en el nombre de publicacions i premis. Ell volia ser torero, però, com els bous són molt grans i porten banyes, ha preferit convertir-se en un escriptor  que no para. Encara que s’ha dedicat sobretot a la narrativa infantil i juvenil, no ha oblidat la narrativa per adults, la investigació històrica i l’elaboració de material didàctic per a l’escola. Amb més d’un centenar de llibres i amb nombrosos premis que reconeixen la seua tasca, continua explicant les seues històries que diu que se li mostren tan esquives i difícils de conduir com els millors bous.  No se li deuen mostrar tan esquives quan algunes d’elles les podem trobar traduïdes a l’anglés, al francés, a l’alemany, al xinés, al japonés i a totes les llengües del l’Estat. Encara com no va complir el seu somni de ser torero, perquè segur que m’haguera perdut totes les cigarretes fumades en unes converses tan cordials com agradables. No vaig a citar cap dels seus llibres ni els premis que ha guanyat, perquè ara ja tenim el Google que és una eina molt útil per a buscar aquestes coses, sobretot, per als que comencem ja anar curts de memòria. Però sí que us diré que tots els llibres que he llegit d’Enric em sonen com un cant a la vida en què l’amistat i l’esperança són uns ingredients imprescindibles. Els xiquets de la gorra en què acaba de guanyar el Premi Carmesina conta la història d’uns xiquets que per la seua malaltia han de viure de manera permanent en un hospital. I ens mostra les vides d’aquests xiquets que, malgrat el seu estat, són capaços d’animar els malalts majors. Lluita, vida i esperança trobareu en els llibres d’Enric. Una lliçó de vida que l’autor sap impartir com a bon mestre que ha estat i que encara és. Enric, però, és sobretot escriptor: “En fi, considerant la meua anatomia (més o menys encongida) i les meues aptituds naturals, lector impenitent i fins i tot compulsiu, poques coses més podia haver sigut. I amb aquest lleuger bagatge em trobe tan a gust que molt poques vegades trobe a faltar la meua primera vocació. A fi de comptes, els llapis i els bolígrafs acaben en punta, com els estocs i les banyes”

Levante, 27 de maig de 2013

Tornem al país

                                          Lluís Valcàrcel

No cal estar a la defensiva, ni enfadats dels nous atacs del personal aquest que ocupa democràticament la nostra Generalitat. Tampoc no cal fer-nos un fart de riure o de plorar. Millor es castigar-los amb el fuet de la indiferència i fer-los el mateix cas que se li fa a un  cabàs de mentides. O, si voleu, encara que no fa cap falta, els podem recitar, com ha fet Màrius Serra en el seu Facebook, el Subjuntiu imperfet del verb pair, perquè el diputat Rafael Maluenda païsca la pastilleta que s’hagué de prendre en veure el pròleg del Molt Honorable a una exposició catalanista. Així, que li direm, en oriental (que no sap què és ): Jo país, tu païssis, ell país, nosaltres paíssim, vosaltres paíssiu, ells païssin. Deixem-los que desvarien i guerregen entre ells i que pugen a la tribuna encesos en flames per retornar a un passat de batallates. Haurien de saber, però, que ara no estan en l’oposició volent derrocar un govern pusil·lànime. Ara volen prohibir l’ús de l’única manera decent d’anomenar aquest país per amagar tots els fracassos d’un Govern inútil contra la crisi i la corrupció. Segur que, quan vagen al cel o a l’infern, els castigaran a anar eternament darrere d’una blavera sofrint les picades de les mosques, els tàvecs, les vespes i els mosquits, com els va passar als personatges panxacontents de la Divina Comèdia. Dic panxacontents, perquè aquesta gent no es creu cap bandera, ni cap país, ni regne, ni comunitat. No saben ni què vol dir la parauleta “comunitat” que han imposat. Només heu d’obrir el diccionari català-valencià-balear i se n’adonareu. 1. Qualitat de comú. Honren lur ànima com li fan... amar comunitat dels béns temporals e menyspreen les riquees apropiades, Llull. 2. La major part, la part més comuna o general. No ha aquelles grans riqueses de moneda de certs homens senyalats..., mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, Muntaner. 3. Reunió dels que viuen en comú. En presència e en comunitat de tantes gents, Llull. D’aquesta tercera accepció podem trobar: a) Conjunt dels habitants d’un país o d’una ciutat. Tota la comonitat del regne, Desclot. b) Reunió de religiosos que viuen plegats sota una regla comuna. Encara que s’appellauen canonges, seguien la regla de mossènyer sanct Benet e viuien en comunitat dins claustre, Boades. Nosaltres, com que som lliures, farem servir la terminologia de Jaume Roig que no poden prohibir: “És a mi molt necessari cuytadament tornar-me’n en mon país”. Sí, xiquets i xiquetes, sí, haurem de tornar al país.

Levante, 20 de maig de 2013